Xavier Novell, bisbe emèrit

Si s’imposen definitivament la societat desvinculada i el seu Estat policial rosa, serà l’enfonsament d’Europa. Tota l’economia, benestar, cohesió social, cultura i unitat quedaran irremeiablement malmeses, perquè estan assentades sobre una antropologia i unes institucions que no podran superar els costos socials, de transacció i d’oportunitat; les incerteses i contradiccions que la desvinculació genera.

La societat desvinculada significa que, per primera vegada en la història, el màxim bé que es promou és la satisfacció de l’hedonisme del desig concupiscent, que té en la força imparable del sexe la seva màxima expressió. No és l’únic desig d’aquesta mena, perquè l’ànsia de poder és cada vegada més concupiscent, i per aquesta raó s’absolutitza malgrat la democràcia. També ho fan els diners, que assoleixen una concentració extrema en poques mans, però tot això no és nou i la civilitat humana té més experiència a afrontar-ho.

És en aquest context hegemònic a Catalunya que cal situar l’abandonament de qui encara és bisbe emèrit de Solsona, Xavier Novell. El fet és causa d’un gran enrenou, en el qual manquen la informació i el guiatge institucional.

El resultat és palès: tots aquells qui tenien algun compte pendent amb el bisbe emèrit han anat a dir-la grossa i passar-lo per la pedra. És, evidentment, una ocasió d’or per als qui veuen en l’Església un enemic a batre. És fantàstic poder criticar-la a partir d’un bisbe que diuen que ha deixat la mitra per l’atracció d’una dona. Però el que és realment trist és que en aquesta tasca de revenja hi participin religiosos i sacerdots, disposats a demostrar les misèries, més falses que autèntiques, de Novell, en una tasca gens misericordiosa de demolició, en la qual ha excel·lit una monja, que a més es manifesta com a intèrpret “oficiosa” del Papa. “Déu judicarà sense misericòrdia aquells que no tenen misericòrdia” (Jaume 2, 13). Hi ha hagut, però, veus afinades de sacerdots que, si bé se senten certament dolguts per la seva desaparició, han sabut diferenciar el seu abandonament de la trajectòria real com a bisbe, que incorpora aspectes polèmics, però també molts d’una gosadia evangèlica necessària. Bruno Bérchez, un sacerdot jove, batejat als 21 anys, i dotat d’una empenta exemplar, ho exemplifica bé en el seu escrit “Bisbe Xavier, in memoriam”. Té el gran valor, dins la tristor pel fet, de remarcar el “zel evangelitzador” i la seva capacitat per rellançar les estructures diocesanes d’una petita i envellida diòcesi a favor de la missió. Fa un balanç sobre els fets i no a partir de les injúries: desenes de parròquies vives i renovades, centenars de laics i joves enamorats de la missió, i milers de persones que han conegut l’amor de Déu gràcies a l’acció pastoral. Un exemple –constata Bérchez– que ha servit de font d’inspiració a molts preveres i laics de tot Espanya.

La qüestió no queda acabada; pot empitjorar, o anar a millor. La manera de marxar ha estat molt dolorosa per als seus fidels i sacerdots: s’ha desvinculat, i qui vingui darrere ja s’ho farà, però tot això no rebaixa la bondat de l’obra feta.

Com a Poble de Déu seria un error centrar-nos en la ruptura del vincle, en lloc dels deu anys de treball evangelitzador, sortint de la zona de confort eclesial, sense por del clam contrari de la mundanitat. Jesús ens ho diu manta vegada: “No tingueu por”.

Cal assumir la realitat ingrata per transformar-la, confiant en Déu i l’Església per superar la crisi, com així ha estat sempre des de fa més de dos mil anys. I això significa meditar i saber guiar-se pels èxits de la nostra història passada i present, i aplicar aquells models de vida catòlica que millors resultats han donat i donen. Aquesta manera d’obrar no exclou una autoavaluació honesta, sinó que dona una perspectiva a la seva pràctica. Avaluar per superar, transformar la crisi en repte guiats per la força de l’Esperit de Déu, actuar amb realisme i sentit comú, i alhora refusar els discursos aparentment fàcils, automàtics, de la mundanitat desvinculada.

Missió evangelitzadora, construcció de l’alternativa cultural i capacitat política per dur-la a les institucions. Aquesta és l’acció necessària per superar la crisi que la cultura de la desvinculació ens infligeix tant als cristians com a tota la societat.

La manera de marxar ha estat molt dolorosa, però això no rebaixa la bondat de l’obra feta