El noi de la pastera
Un tuit sobre un jove de 2,09 metres que busca ferralla a Barcelona desperta consciències
Tots els periodistes tenim fats protectors. Un dels meus es diu Joaquim Oller. El vaig conèixer el 2016, arran d’una crònica sobre la batalla de l’Ebre i un soldat de la lleva del biberó (el seu pare, que ja té més de cent anys). En Joaquim és molt agraït i des de llavors ençà m’avisa de qualsevol fet que consideri interessant. Arqueòleg i escriptor aficionat, hauria estat un reporter fantàstic.
Gràcies a ell he conegut la troballa d’una moneda antiga a unes obres de carrer o la història oculta de l’edifici de Correos de la Via Laietana. L’altre dia em va trucar perquè havia vist “un diamant en brut pel carrer a Barcelona”, un jove de 20 anys i 2,09 metres, a qui augurava un brillant avenir en diverses modalitats esportives “si tingués una mica d’ajuda i sort”.
Modou Lò, que va arribar en pastera a les Canàries fa vuit mesos, sembla menys alt del que és (i sembla molt alt!) perquè camina amb les espatlles caigudes i capcot. El vaig anar a veure, tot i les meves reticències sobre el seu eventual rendiment esportiu. Més que prim, és fibrós. El seu caminar és àgil, no desmanegat, com és habitual en algú de la seva talla. Té un físic envejable, sí, però no s’ha dedicat mai de debò a l’esport.
Els qui neixen pobres a Louga, la seva regió, tenen poques sortides: el camp o la pesca a la costa de Potou. Però les grans flotes occidentals, contra les quals no poden competir les arts artesanals, han escurat aquestes aigües i cada vegada hi ha menys peixos. L’agricultura ja no absorbeix més mà d’obra i les indústries de la zona encara menys. Què queda? En Modou forma part d’aquest exèrcit que recull ferralla entre nosaltres.
“Quin va ser el dia més feliç de la teva vida?”. “El dia que vaig baixar del cayuco, a les Canàries”. “Per què?”. “Perquè a bord anàvem 47 persones i la majoria no sabíem nedar”. “I el teu segon dia més feliç?”. “Cada vegada que envio diners a la meva mare i germans”. Comença a fer voltes amb el seu carretó per tot Barcelona a les 7 del matí, de contenidor en contenidor, d’obres en obres.
Una jornada afortunada, i després de fins a 13 hores de recerca, pot aconseguir ferralla per valor de 20 euros. Hi ha hagut ocasions en què han estat 30 euros, però també n’hi ha hagut moltes en què ha acabat amb les mans buides, esllomat. Totes les persones del món són filles. Algunes són també pares. El dia que vaig conèixer en Modou, a una cafeteria del districte de les Corts, no érem un entrevistador i un entrevistat.
Tampoc no érem un europeu i un africà. Vaig descobrir què érem quan li vaig preguntar per la seva mare, Daba Lò, i ell es va enfonsar. Ja ho va dir Juan Marsé a Si te dicen que caí: “Hombres de hierro, forjados en tantas batallas, llorando por los rincones de las tabernas como niños”. Se’n va adonar fins i tot el cambrer quan vaig anar a pagar a la barra. “És un bon noi...”. “Perdó?”. “El que està amb vostè, aquest noi, té cara de bona persona”.
La història d’en Modou, de tots els Modous del món, em cremava a les mans i no sabia ni quan ni com podria explicar-la. Dissabte, arran de la desesperació i la impotència, vaig llançar un tuit com qui llança un missatge en una ampolla al mar. Començava així: “Fa gairebé 2.09. Malviu de la ferralla a Barcelona”. La reacció en cadena de suport m’ha deixat sense alè. Vaig deixar de comptar quan els cors van arribar a 18.000 i les repiulades a 14.000.
Companys de la ràdio, la tele i de l’ACB s’han mobilitzat. Un li ha regalat dues entrades per al Barça-Granada d’avui al Camp Nou. Un altre li lliurarà material esportiu. Entre altres entitats, han seguit el seu exemple l’associació Bàsquet Baobad i els clubs JAC Sants, Santfeliuenc, Lloret, Castellbisbal, Sant Joan Despí i Sant Antoni Poble Sec. El cas també ha arribat fins al SD Espanyol i el FC Barcelona.
De fora de Catalunya, s’hi han interessat la Vall d’Uixó Bàsquet, de Castelló; el Torrejón Basketball School i el Fuenlabrada, tots dos de Madrid, així com l’AD Bosco d’Ourense. Un cinquè club, també gallec, però d’handbol, el Balonmano Cangas Frigoríficos Morrazo, de Cangas de Morrazo (Pontevedra), s’ha ofert a “oferir-li una oportunitat i buscar-li una feina per regularitzar la seva situació”.
I, a més, una agència de representació de jugadors i una responsable de Barcelona Digital Talent, una empresa de capital públic i privat que ajuda a instruir-se i a trobar feina al sector digital a persones en situació de vulnerabilitat. El tuit, aquell missatge desesperat llançat en una ampolla, ha arribat a bon port. Els lectors diran que hi ha moltíssims Modous i que tots necessiten ajuda. És veritat, però cal començar per algun d’ells.
Les tres principals religions monoteistes del món coincideixen en el més important. “Estima el teu proïsme com a tu mateix”, diu la Bíblia. “Qui salva una vida, salva la humanitat”, diuen la Torà i l’Alcorà. És aviat per aventurar si en Modou serà una estrella de l’esport. Però ja sabem el que és. Un fill lluny de casa seva, un nen amb l’aparença d’un gegant, que va passar molta por al mar i que plora quan pensa en la mare.
“Quin va ser el dia més feliç?” “El dia de l’arribada: érem 47 al ‘cayuco’ i la majoria no sabíem nedar”