La pandèmia també amenaça el costum de deixar propina
La caiguda del turisme i l’auge de les targetes redueixen al mínim aquestes gratificacions
Aquell home ja d’edat provecta i molt enganxat a les màquines escurabutxaques conegut a la Rambla des de fa anys per les seves rondes entre les terrasses, moltes vegades acusat d’intentar arrabassar totes les monedes que la gent deixa sobre les taules del passeig, no va tenir més remei que passar-se a la mendicitat. A les terrasses ja no hi troba res, amb sort i amb prou feines unes quantes de les de coure. Almenys això expliquen per aquí.
La pandèmia, la caiguda del turisme i la generalització de les targetes com a mitjà de pagament estan posant en perill el costum de deixar propines. Cambrers, repartidors, taxistes i grums són alguns dels col·lectius més afectats per aquest canvi de costums sobtat. I d’aquesta manera, de mica en mica, almenys a casa nostra, aquest petit reconeixement per la feina ben feta s’està transformant en una medalla sobre el pit, com dient mira que bon client que soc, que a sobre et deixo alguna cosa.
Ni els barcelonins ni els catalans ni els espanyols han estat mai tan proclius a deixar propines considerables com sempre han estat els anglesos, els canadencs, els nord-americans... A les terrasses de la Rambla que encara ronda l’home enganxat a les escurabutxaques a veure si hi ha sort els cambrers expliquen que abans que sobrevingués aquesta pandèmia entre mitja dotzena es podien repartir fàcilment, quan acabava la jornada, al voltant de 300 euros en gratificacions.
“D’aquesta manera pagaves el lloguer de casa molt més content i fins i tot tenies un detall amb la dona! –detallen aquests treballadors, aquests dies un xic ociosos–. Però des que les famílies d’anglosaxons van deixar de venir, tot just ens repartim 10 o 20 euros al dia, que són bàsicament els arrodoniments que deixen els italians, els francesos, els espanyols... I molts ni tan sols això, aprofiten que paguen amb targeta per fer els despistats i no deixar res. Potser algú et diu que hi posis un euro més, però són minoria... Els anglosaxons sempre et deixaven pel cap baix un 15% del compte! La veritat és que els trobem molt a faltar”.
“Les famílies de rossos sempre havien deixat les millors propines, però ja fa molt de temps que no en veiem –diu Rafael Jordán rere la barra de La Bodega d’en Rafel, un punt de trobada molt conegut al barri de Sant Antoni per a hipsters, obrers, jubilats i d’altres–. I la clientela de sempre, malgrat tot el que està passant, doncs contínua deixant unes quantes monedes, alguns més que d’altres, però...”.
Que ningú no se senti enganyat: la propina més habitual en aquesta ciutat ja són els poquets cèntims que falten per pagar una quantitat sense decimals. Així evites que se t’ompli la butxaca d’incòmodes monedes de coure. “Però molts dels que venen menys habitualment ja ni això –es queixen al celler–. Aprofiten que paguen amb targeta i ni arrodoneixen ni res. De tota manera, els clients de tota la vida de vegades ni et deixen que tinguis un detall i els convidis. Saben que els últims mesos ho hem passat malament, l’últim any i mig. Els bons ara són millors”.
Molt a la vora, en aquesta mateixa illa, Marc García, cambrer i un dels tres amics que van muntar el restaurant Maleducat durant aquell primer gran confinament domiciliari, explica que en molts països deixar una propina en condicions és tota una obligació cultural, que si hi vas i deixes quatre monedes fins i tot els ofens, que en aquest cas et diuen que per a això millor que no deixis res. En d’altres països els datàfons t’ofereixen la possibilitat de sumar al càrrec un 15, un 20 o un 25% de la factura, com a gratificació per als treballadors.
“A Barcelona, en canvi, les propines te les has de treballar, cada vegada més, sobretot en aquests temps tan estranys. Nosaltres rebem majoritàriament gent de la ciutat. Vam començar amb la pandèmia i amb prou feines tenim turistes. I la gent d’aquí és molt exigent. Els has d’oferir un bon preu, tota una experiència gastronòmica i a més un tracte
Els cambrers troben a faltar els turistes dels Estats Units, que pel cap baix, deixaven un 15% del compte
Maleters d’hotels es queden de braços plegats: els hostes ja no volen que ningú els toqui l’equipatge
molt proper i personal: recordarne el nom, recordar el vi que van demanar l’última vegada, felicitar-los perquè ha guanyat el seu equip! Però sense fer la garagara. Tot t’ha de sortir d’una manera natural; a mi és que em passa, m’agrada estar amb la gent, i recordo les seves coses!”.
“Perquè la gent no és ximple i s’adona dels artificis –prossegueix García–. I així doncs se senten acollits, com a casa, i tornen a repetir i llavors et deixen bones propines. Potser 5 o 10 euros per un compte de 100”. Sí, per aquests verals un 5% ja es considera una propina decent. “I així a finals de mes et treus 150 euros extres, que van molt bé. Aquest ofici està mal pagat, has de fer un munt d’hores, vas al revés que els altres, no pots quedar mai per dinar... La propina és més important del que molts es pensen. La propina s’està transformant, d’aquesta manera, en un gest que serveix principalment per honrar a qui en dona. Si estàs més o menys de pas, i no tens clar que hagis de tornar –si la transacció es torna anònima–, doncs no deixes res, potser unes quantes monedes de coure que et molesten a la butxaca.
I així uns quants repartidors de Riders per Drets, d’aquests que tota l’estona travessen la ciutat pedalant a tota velocitat amb una gran motxilla a l’esquena, lamenten que la pandèmia ja els ha arrabassat les poques coses que...
“Abans potser et donava alguna cosa la meitat de la gent, i ara un 20%, més o menys”. “Perquè molta gent et diu que deixis la comanda allà, al replà, i ni obren la porta fins que te’n vas”. “Ara, de tant en tant, et donen propina en espècies. Els portes la compra i et donen una llauna de cervesa, i tu doncs molt bé, gràcies, no puc beure però me la guardo”. “A mi una vegada em van donar un tros de pizza”. “A mi un sandvitx”. “I de vegades et donen la bossa d’escombraries, perquè els la baixis”. “I si no els la baixes potser et posen una mala puntuació i després reps menys comandes, o sigui que t’aguantes”. “De vegades és una anciana amable, però d’altres...”. “I després hi ha el que viu en un cinquè sense ascensor i no et dona res”. “Ha, ha, ha...”. “O et diuen que et donen la propina per l’aplicació però després és mentida”. “O és veritat, però igualment no t’arriba”.
“La veritat és que la propina és un costum que es va desgastant a cop de crisi –intervé, reflexionant, el taxista Joffre Contijoch–. Abans de la del totxo la gent sí que et deixava propines de debò, sobretot a les nits, perquè et prenguessis una cervesa, deien molt... i moltíssima gent, i no únicament els turistes dels Estats Units. En aquella eufòria hi havia molta alegria. I amb la crisi que ens ha portat la pandèmia, i també amb la generalització de les targetes com a mitjà de pagament, la immensa majoria ja ni arrodoneix. Potser alguna senyora gran a qui ajudes a trobar una clínica al Google Maps et dona un parell d’euros... Però jo crec que en el nostre cas no és cap drama, sobretot amb el panorama que hi ha. Si estem amoïnats és perquè no hi ha feina. El que passa és que fins no fa gaire temps amb les propines et pagaves el sopar unes quantes nits a la setmana, i ara potser amb sort et pots pagar un cafè. El que passa és que la vida cada vegada és més complicada”. Estem vivint l’última clatellada.
Grums i maleters d’hotels de cinc estrelles també troben molt a faltar els turistes dels Estats Units. Pel que sembla, últimament els visitants més adinerats de la ciutat prefereixen que ningú no els toqui l’equipatge, i tampoc no cal que els acompanyin a l’habitació. Ja se’n surten ells sols. I aquestes persones a l’hora de donar propina no han estat mai de les que deixen anar unes quantes monedes, sinó de les que treuen un bitllet. Però això ja era una altra època.
Els ‘riders’ lamenten que molta gent prefereix no obrir la porta i que els deixin la comanda al replà
Fins a la generalització de les targetes, molts taxistes es pagaven els sopars amb les propines