Peatges i pillatge a Barcelona
Les autopistes de Catalunya van passar a ser gratuïtes l’1 de setembre amb l’única excepció de dues de titularitat autonòmica: la C-32 Sud (Garraf) i la C-16 des de Vallvidrera fins a Manresa. Almenys alguns així ho poden pensar, però res més lluny de la realitat. Fins ara existien dos tipus de peatges: un en taquilla per al conductor i l’altre, el denominat “a l’ombra”.
Aquests peatges ombrívols aparentment gratuïts es paguen i es pagaran durant anys, no al circular per l’usuari, sinó per tots els catalans des dels pressupostos de la Generalitat i amb els nostres impostos. Transcorren en sis trams: la C-16 (Manresa-Berga), la C-14 (Reus), la C-35 (a Platja d’Aro), la C-17 (Vic-Ripoll), la C-37 (Vilanova) o la C-35 (Cervera). Hi ha una evidència, els peatges de pagament en taquilla que es mantenen afecten directament els barcelonins: els túnels del Garraf, Vallvidrera i el del Cadí, utilitzat per no pocs barcelonins que es desplacen a la Cerdanya.
Un dirigent independentista i vicepresident de la Generalitat fa anys va dir que els peatges convertien Catalunya
en un “país de pillatge”. El cert és que els peatges han estat un greuge per al conjunt d’espanyols i per als mateixos catalans. Una discriminació entre comunitats autònomes cruixides com la mateixa Catalunya i d’altres que no, però també han estat un greuge per a Barcelona en comparació amb certes comarques de la Catalunya interior.
Per si fos poc, Ada Colau continua amb el seu particular pillatge municipal. Si ja van ser una autèntica destralada fiscal les últimes pujades de l’IBI, cementiris, zones blaves i verdes, vehicles o la nova i duplicada taxa d’escombraries, ara propugna que es mantinguin les vies de pagament a les autopistes i persevera en la pretensió d’un peatge urbà per accedir a la ciutat mentre ja paguem un nou peatge de cues quilomètriques i embussos per la improvisació de no drenar els accessos a les autopistes, no incrementar-ne la capacitat i la no-desaparició de l’obstacle d’unes taquilles per al pagament ja inútils.
Es debatrà si a partir del 2024 s’instaura un peatge de cèntims d’euro per quilòmetre circulat per finançar el manteniment de les vies ràpides o es mantindrà la gratuïtat aconseguida i cal estar alerta perquè on no es pagava mai, les autovies, demà sí que es faci quan les homologuin amb les autopistes. Una altra opció podria ser un impost estatal de circulació, com l’existent municipal. Una fórmula respectuosa amb els anys que s’han pagat peatges i que evités que la gratuïtat total es converteixi en un greuge entre europeus, és a dir, que a Espanya els turistes o transportistes tinguin de franc les autopistes i els espanyols les hàgim de pagar als països d’aquests.
Fins ara, la Generalitat plantejava una vinyeta per dissimular que a Catalunya
Els peatges de pagament que es mantenen afecten els barcelonins
només es pagaria a les vies ràpides de la seva titularitat i no en les de l’Estat. Ara faran altres propostes. En la que formulin hauran d’explicar si en aquestes vies, si al final s’opta pel pagament per ús, se suprimiran els actuals peatges a l’ombra perquè tots els catalans siguem iguals. Haurien de concretar si només hi haurà un tipus de peatge, el que sigui, i no dos (en taquilla tots o a l’ombra tots). Mentre no es decideixi, el Govern de Catalunya ha de redefinir a la baixa les tarifes actuals dels peatges, o suprimir-los. Per acordar-ho no necessita una taula de diàleg amb l’Estat, ja que és una competència de la Generalitat i una obligació seva la de la no-discriminació entre catalans. Parlaven de pillatge en els peatges i ara són ells, el Govern, els pillats.