Una gran irresponsabilitat
Comprendre-ho tot és perdonar-ho tot. Ho va advertir Madame de Staël, a qui Napoleó considerava una temible intrigant, potser perquè pel seu saló parisenc passaven els més poderosos i intel·lectuals de l’època. I ella tenia raó. Hi ha coses que es poden explicar, però no comprendre. Subtil i important diferència. Perquè veure com es juga en política amb la llengua i les emocions amb què molts ciutadans s’hi aproximen no és comprensible. I encara menys quan es posa al tauler per forces que haurien de voler apartar-la de la brega i del mercadeig polític. En absolut tampoc, quan els teòrics alternatius a la intransigència davant la diversitat lingüística accepten jugar-hi amb l’expectativa d’espolsar-se el tema sense més i desviant la mirada a Brussel·les.
Els primers són ERC. Els segons, el PSOE. Però, de base, quina necessitat tenien els de Gabriel Rufián al Congrés de ficar la llengua catalana en una negociació de pressupostos generals de l’Estat? ¿No tenien res més per intentar justificar el seu suport (més que cantat) als comptes de Pedro Sánchez per al 2022? Si la resposta és que no, trist balanç, el dels republicans. Si és que sí, poc criteri i ofici a l’hora de prioritzar titulars i debats.
“Necessitem més Rufians i menys Rufián”, s’excusen ments pensants d’ERC. Però el problema no és (només) Rufián. Potser al cap de files republicà a Madrid se l’ha menjat el personatge de fa temps, però seria molt estrany que no fos de nou cap de cartell, per molta mar de fons que hi enredi. I, a més, el problema és de base i afecta ERC entre d’altres, però amb l’agreujant que ara els de Pere Aragonès en teoria estan liderant.
Un exdiputat català amb anys d’experiència a Madrid m’explicava fa temps que a la seva època, amb un grup parlamentari ben nodrit, “cada diputat regava el seu hortet a consciència”. Eren més que un líder de grup, i això que en van tenir de potents. Cap de files a banda, cadascuna de ses senyories a l’equip era interlocutor vàlid a ministeris, cambres legislatives i sectors socials. A la crisi de la negociació pel català en plataformes com Netflix, quan altres diputats catalans es posaven a la seva disposició per ajudar-hi, el seu interlocutor al grup d’ERC al Congrés s’excusava assegurant que “això ho estan portant des de Barcelona”. No hauria d’anar així.
I per rematar-ho, no desenllacen i pretenen desviar l’atenció. Madame de
“Necessitem més Rufians i menys Rufián”, s’excusen ments pensants d’ERC
Staël, anys després de ser expulsada del seu país pel règim napoleònic, va poder tornar a França quan les potències europees van acabar amb el seu enemic comú Napoleó. Poques coses uneixen més que un enemic en comú. Que aquests dies el focus ha estat massa posat en aquest assumpte tan mal gestionat i amb baralla PSOE-ERC? Doncs es projecta als mitjans una expectativa de reunió de la taula de diàleg al gener, i el focus ja anirà ràpidament a Junts. No en va, no ho oblidin, i sempre segons el relat oficial, els de Carles Puigdemont són els veritables irresponsables. Encara que aquesta setmana altres hagin tornat a fer mèrits per disputar aquesta condició.