Una periodista guerrera, a la trinxera de Cs
Redactora i escriptora, bregada en tertúlies de política, va ser el fitxatge mediàtic de Cs per al 14-F i va agafant el pols al Parlament
“Sempre he estat una criatura solitària, però estic generant vincles càlids; Cs són la meva colla”, assegura
“Sempre he tingut gats. Tret de quan he viscut amb homes que n’eren al·lèrgics. I va ser un error, havia d’haver deixat l’home i continuar amb el gat. En tots els casos el balanç va ser negatiu...!”, riu Anna Grau (Girona, 1967), periodista i escriptora i, des del març, diputada de Ciutadans al Parlament. Ella, tan guerrera amb els adversaris ideològics, tan rebel a les tertúlies, assegura que s’ha adaptat bé a la disciplina de partit. De vegades les aparences enganyen, com els felins amb què s’identifica: “Són més fidels i patidors del que sembla. Sota una imatge de duresa, poden ser tendres”, assegura.
La cita amb Grau té lloc al seu despatx del Parlament. Després de tres dècades dedicades a la informació i l’opinió política, i erigida els últims anys en flagell de l’independentisme, va ser el fitxatge mediàtic de Cs per al 14-F. I està sorpresa de com li agrada la política des de dins, per bé que el seu grup va passar de 36 a 6 diputats. “Al Parlament em van coneixent. Parlo clar, més del que s’hi sol parlar, però veuen que treballo molt i no dono hòsties pel gust de donarles, diu. En bona part s’ha fet forta, i la seva visió de la comunicació és “com més m’insulten, més grossa la dic”, detalla. Tot i això, fa dos mesos, quan un regidor de Junts va fer un tuit masclista contra ella per una samarreta desafortunada al Parlament, va trobar suport en públic fins i tot en els adversaris polítics. I ho valora.
Es va afiliar a Cs fa dos anys, quan van passar de 57 a 10 diputats al Congrés – “va ser un acte de rebel·lia”, assenyala–, i s’ha abocat en el partit. “Pensava que el meu punt feble seria la relació amb la gent: sempre he estat una criatura solitària, d’anar a la meva, però estic generant vincles càlids. Per primera vegada penso que tinc colla”, assegura rient.
No ha perdut l’instint periodístic, afirma que necessita escriure –“Em desfogo amb els articles”– i està enllestint una altra novel·la, en castellà. Però té ganes d’entrar en l’audiovisual i està entusiasmada amb els vídeos que grava per a Cs, aprofitant l’experiència d’un blog que tenia a YouTube on promocionava llibres en un to desenfadat.
Aquell blog va ser un intent de mantenir el programa de divulgació literària que va fer a TVE amb l’escriptor Fernando SánchezDragó, que va ser tres anys la seva parella. Pràcticament no hi ha ressenya de Grau a internet que no esmenti aquesta relació sentimental, que ella descriu com a molt intensa. “I això que hem tingut grans batusses polítiques: jo, Ciutadans, i ell, Vox!”, destaca. Com a parella van col·laborar a la televisió, en llibres, en discursos. “En Fernando es lleva al matí i ja t’ha lligat amb moltes coses, no sap fer res sol –diu fent broma–. Després de la relació em sorprenia el temps que tenia per a mi. En Fernando dona molta feina!”, riu.
Va passar la infantesa itinerant, entre Girona, Barcelona, Granada, Mataró i Sabadell, fins als 24 anys, per tornar a Barcelona. Fer amics era complicat. “Vaig ser introvertida, però amb capacitat d’adaptació”, diu. Va estudiar en col·legis de monges i en un institut. I es va llicenciar en Periodisme a la UAB, sense trepitjar gairebé el campus, ja que treballava.
El Diari de Sabadell va ser el seu baptisme de foc i després va anar a l’Avui. El seu àmbit era la informació política, bàsicament del Govern i de CiU. Amb l’arribada d’Aznar a la Moncloa pel pacte del Majestic, el diari la va enviar a Madrid. “Del govern em preguntaven ‘què creus que farà Pujol’?, diu. Va coincidir amb Miguel Ángel Rodríguez, que era portaveu. “Anava de cara, te’n podies refiar”, l’elogia. És recordada la seva imatge fent un petó de comiat a la sala de premsa del Consell de Ministres. Però el 2003 el tripartit va arribar a la Generalitat i el 2004 va guanyar Zapatero, i va canviar el panorama. “Vaig pensar que a Madrid podria posar distància, però el món catalanista que havia conegut i en què em sentia còmoda es va començar a posar molt aspre”, comenta.
Un any després, a la seva parella li van oferir una feina a Nova York i va veure l’opció de “sortir d’allà”. Se’n va anar, va néixer la seva filla i va fitxar com a corresponsal de l’ABC. Van ser els millors anys com a periodista, i explica que es va poder dedicar per fi a la cultura, entrevistar Woody Allen o Frank Serpico, el policia que va inspirar la pel·lícula de Sydney Lumet.
Però l’experiència americana es va acabar el 2011 i la família es va instal·lar a Madrid. A Catalunya, el procés estava en marxa. Grau va continuar en el periodisme com a autònoma, anava a tertúlies, feia entrevistes, escrivia articles. Es guanyava bé la vida. Molt crítica amb l’independentisme, aquells anys va completar la metamorfosi fins a definir-se com a “espanyola sense complexos” i acabar a Cs.
Tria fer-se la foto en un refugi de gats, a Barcelona. El centre municipal, a la carretera de l’Arrabassada, té una gatera amb uns llogaters que no col·laboren. Els gats són fugissers, però hi ha una cria nova i l’agafa amb una manta. “És igual que la meva, en petit. Crec que l’adoptaré...”, xiuxiueja.c