En la mort dels altres
La perplexitat davant la mort ens resseca les paraules, i només se’ns ocorren tòpics, encara que el que sentim no s’assembli a res. L’última ranera és potser més anguniosa per a qui, de la banda de la vida, acompanya la respiració d’un ésser estimat a qui el cervell es va apagant fins a expulsar un últim fil d’aire, suavíssim, com un bri de pau. El silenci és l’única clariana on ens podem estar després de l’impacte de la pèrdua, a més del plor, perquè quedem devastats davant l’absurd de l’existència. “L’home no seria ell mateix un home sense la mort, que és la que fa les grans existències, la que els brinda el seu fervor, ardor, el seu to”, escriu Vladimir Jankélévitch en el seu clàssic Pensar la muerte, on trenca amb la tradició manriquiana d’entendre l’existència com un riu que inexorablement ens porta a morir, i per tant no considerava la vida humana com una línia entre dos extrems. Segons el pensador, alumne d’Henri Bergson, que es va servir de clàssics i contemporanis, de filosofia i ciència per reflexionar sobre la vida i la mort, aquestes “no es donen mai juntes en una experiència simultània. En el naixement el no-res és abans, mentre que en la mort és després”.
La notícia d’una mort és sens dubte la més transcendental en la vida d’un ésser humà, no n’hi ha cap altra que la guanyi en pes. Bé ho sap la família quan la comunica a la resta, el periodista quan escriu el titular, el metge que certifica la defunció. Des de fa uns anys he fet meu aquell poema de Mario Benedetti: “Ya cuando nos casamos / los ancianos estaban en los cincuenta / un lago era un océano / la muerte era la muerte / de los otros./
Ahora veteranos / ya le dimos alcance a la verdad / el océano es por fin el océano/ pero la muerte empieza a ser / la nuestra”.
Penso en tots aquells que ja no hi són. No els tornarem a veure, i la seva mudesa ens sembla al principi ridícula, després insuportable. “No existeixen els éssers humans forts”, deia l’altre dia Benjamín Prado, amic d’Almudena Grandes. Ens va deixar glaçats la seva pèrdua, orfes de la vehemència amb què expressava les coses i projectava la seva ànsia d’escriure: “És com una set”, em va confessar una vegada. Els dos últims anys s’han acumulat les absències, i potser com un mur davant el fred, tan sols recordo les seves rialles. Les de Luis Eduardo Aute, tan silenciosament elegants; les d’Ivana Markovic, que reia amb tot el cos i en eslau; les d’Enrique Campos, que es cargolava literalment de riure mentre aplaudia; les de Marta Garau, que vivia amb el somriure posat; les de José María Cámara, quan em regalava a El Qüenco de Pepa històries múrries de Julio Iglesias; les de Montserrat Franquesa, amb qui vam aprendre a riure com els grans a l’escola de monges; les de Sylvia Polakov, amb la seva gràcia esnob i la càmera sempre al coll.
Gairebé no pensem en la mort. Les nostres fantasies narcisistes es recreen en el funeral i en la pena dels que encara ens estimen i ens aguanten, i poca cosa més. En foragitem la simple idea perquè sembla si no que convidem la parca a rondar a la vora nostra. Joan Carles Trallero, a ¿Morirme yo? No, gracias (Libros de Vanguardia), afirma que pensar-hi “va lligat a pensar en la nostra vida, a connectar amb allò que de debò ens sosté”. Fins i tot quan la nostra aflicció amenaça d’abatre’ns. En canvi, la por de la mort respon a malgastar els dies que ens queden, sense escoltar-ne el murmuri interior: de pressa, la teva vida!c
La notícia d’una mort és la més transcendental, no n’hi ha cap altra que la guanyi en pes