Premi al ‘gamer’ dels refugiats
LUAL MAYEN El jove sud-sudanès, destacat per l’ONU, ha creat un joc basat en les seves vivències al camp de desplaçats
Diu Lual Mayen que el talent es troba a tot arreu, també en un camp de refugiats. Però l’oportunitat, no. I aquesta és una injustícia que s’ha proposat de corregir. “Al nord d’Uganda, on vivia, els jesuïtes van portar un dia una pila de llibres. Tots els nens del camp de refugiats els vam rebre com un regal”. L’endemà van muntar una escola, i a primera hora del matí tots hi van assistir, amb ganes d’aprendre. Així explica la seva experiència a Reportatges aquest exrefugiat sud-sudanès, multipremiat per la indústria del joc i reconegut per l’ONU per la seva tasca a favor de la pau.
En Lual és un creador de videojocs que surt a les portades de grans diaris i es passeja per les universitats americanes, com Harvard, explicant la seva història. És el creador d’un videojoc d’acció basat en la seva vivència en un camp de refugiats. Quan els jugadors compren elements imprescindibles, com ara aigua, menjar o medicines, aquests diners es converteixen en recursos materials per al camp on va viure fins fa quatre anys.
Quan en Lual parla d’ànsia de saber recorda la punxada que va sentir a l’estómac quan tenia 12 anys i va veure un ordinador. “Què és això, mama?”, va dir apuntant amb el seu dit a una pantalla del registre del centre. Llavors va saber que volia conèixer el llenguatge “extraordinari” amagat a les entranyes d’aquell ordinador.
Els pares d’en Lual van fugir de la guerra civil del Sudan del Sud el 1993, quan va esclatar el conflicte entre els nuer i els dinka (més de 4 milions de desplaçats). En el caos de la fugida, la parella es va separar (i no es va tornar a retrobar fins dos anys després). La mare, Nyantet Daruka, va seguir un penós viatge, sola, amb els seus fills. Pel camí va parir en Lual. Va travessar la frontera i va arribar a una àrea de reassentament segur, però sense aigua ni electricitat, desbordada per la seva capacitat a causa de l’èxode sud-sudanès. Es deia Mungula.
A Mungula els jesuïtes van dir a la matriarca dels Mayen, ja amb 7 fills, que en Lual aprenia molt de pressa. Va trigar tres anys a reunir 300 euros, esgarrapant uns xílings, cosint llençols. Li va comprar un ordinador.
A partir de llavors, segons explica en Lual, la seva obsessió va ser mantenir carregada la bateria. Caminava tres hores per arribar al cibercafè més pròxim. Es va enganxar a Grand Theft Auto (GTA), un videojoc conegut per una acció trepidant. Va aprendre a desenvolupar i dissenyar jocs amb tutorials. En va voler crear un per als seus amics, que es podien connectar per bluetooth. D’aquells de pura adrenalina. Tot i això, va reflexionar sobre el relat. “Els nens de l’assentament havien nascut en la guerra i la seva mentalitat era de guerra”. Tot i això, coneixien el temor dels helicòpters al cel que apuntaven els civils, especialment a ells, massa visibles amb els seus uniformes grocs. Ells havien de tirar les bombes?
Va capgirar la lògica dels jocs d’acció i va dissenyar Salaam (pau, en àrab), en què s’“utilitza l’energia no per matar, sinó per evitar que la gent mori”. La protagonista és una dona que fuig de la guerra i arriba a un assentament. Es guanyen punts destruint bombes, trobant aigua neta, proveint menjar o comprant medicines als refugiats.
El 2016 en Lual havia aconseguit aprovar la secundària i estudiava enginyeria, que costejava venent software a les escoles. Va pujar el joc a Facebook i aquest va començar a córrer entre els cooperants humanitaris, i d’allà va saltar a la comunitat gamer, que en va aplaudir la originalitat.
La fama li va arribar ràpidament i de manera inesperada. El van convidar a fer una xerrada a Sud-àfrica i el 2017 va compartir la seva experiència en un congrés de la indústria del joc a San Francisco. Ja no va parar. Ara, amb 26 anys, té un estudi propi a Washington on treballa a Wahda (‘unitat’ en àrab), un joc de cartes virtual en què les positives (‘amor’ o ‘menjar’) han de neutralitzar les negatives (‘guerra’), i envia els guanys del seu puixant joc als camps ugandesos.
Al juliol la companyia Unity Technologies va donar 50.000 dòlars per finançar, juntament amb la fundació d’en Lual i el govern ugandès, un centre tecnològic que ofereixi formació als refugiats i puguin trobar feina en empreses de tecnologia.
Mungula es va obrir per atendre l’emergència dels refugiats. Per a Daruka, la “provisionalitat” va durar 23 anys, fins que el seu jove fill Lual, ja convertit en CEO de la seva pròpia empresa, Junub Games, se la va emportar a Amèrica.
Va pujar a les xarxes el joc que va dissenyar mentre s’estava en un assentament i es va fer viral