Peter Lindbergh: alta costura fotogràfica
A Coruña obre la primera mostra a Espanya de l’artista que va humanitzar la imatge de moda
Aclaparadora i devastadora. La primera exposició a Espanya de l’obra del fotògraf alemany Peter Lindbergh (1944-2019) és un vendaval de gestos que assoleix formes catedralícies en un vell magatzem del port d’A Coruña on hi havia hagut una planta d’alumini. Fins i tot el cel s’ha vestit de blanc, negre i cendra, els colors que tenyeixen Untold stories (fins al 28 de febrer) i que formen el cos i la sang de l’artista que als anys noranta va canviar el curs de la fotografia (no només la de moda) amb una ètica (ni retocs, ni filtres) que s’escampa en estètica brutal.
Les coincidències i les casualitats s’arremolinen sota la nau industrial de color negre carbó, el mateix que el de les mines de la infantesa d’un Lindbergh que mostra la seva vida, obra i testament: quatre dècades de feina: 160 imatges de gran format, disposades com els vitralls d’una església per on desfilen dones amb cognoms que no necessiten nom. Kidman, Thurman, Evangelista, Winslet, Valletta, Rampling, Chastain, Mirren, Schiffer, Moss, Herzigová, Jojovich, Moreau, Ziyi, Turlington, Crawford... Naomi Campbell mira l’espectador i l’hipnotitza en una sèrie feta a Eivissa el 2000 i on es mostren els accidents de la seva cara (clots, petites cicatrius...). És la mateixa Campbell que hores abans de la inauguració ha arribat a la ciutat gallega al sopar organitzat per la impulsora d’aquest projecte, Marta Ortega, flamant presidenta electa d’Inditex i amiga personal d’un Peter Lindbergh que va comissariar durant anys aquesta mostra i que va lliurar just dues setmanes abans de morir. L’exposició corunyesa està dissenyada exactament com la va pensar l’artista, i els detalls els va transmetre al seu fill Benjamin i al seu amic Richard Benson, que ha firmat una mostra paral·lela, Raw
beauty (Bellesa crua). Tots tres expliquen aquestes coincidències i casualitats que s’han acumulat al vell magatzem revestit de tots els tons de la cendra. “És una sort increïble que hàgim pogut reproduir la mostra com ell la va pensar per a Düsseldorf... No la va veure mai muntada”, diu el fill. “Algunes fotos són conegudes, d’altres no, però estan disposades d’una manera que fuig de l’antologia i que ajuda a explicar històries noves”.
Cal visitar la mostra amb atenció i amb moltes ganes, perquè no
L’ètica i l’estètica de Lindbergh es compten en 160 fotos: molta emoció i intensitat sense colors ni retocs
dona treva. L’espectador és l’observat, no al revés. Hi ha matisos, empremtes, osques, clivelles i gestos que expliquen la filosofia de Lindbergh: una oda a com entenia la bellesa (és a dir, imperfecta) i la veritat. L’artista va firmar un treball per a la portada del gener del 1990 de Vogue que va reescriure els manaments de la fotografia de moda i que abraçava la naturalitat contra l’artifici i el retoc. Poc abans de morir el fotògraf va dir: “Hi ha tantes coses que es fan a les dones en fotografia de moda amb què no estic d’acord. Hi ha una religió de la perfecció absoluta devastadora. És inacceptable que la bellesa es defineixi per interessos comercials o els retocs del Photoshop (...) Hi ha una bellesa més real, la de la valentia de ser un mateix”.
A les parets, un homenatge constant a la font inesgotable de cultura que va suposar l’arribada d’un jove Lindbergh a un Berlín que gaudia del cabaret, del circ, de les empremtes del cinema expressionista, del Metropolis de Fritz Lang i la presència voraç dels ulls de Marlene Dietrich.
Per les sales de la mostra, desplegament gairebé faraònic, gairebé tirant la casa per la finestra, la desfilada parla de l’atribut que defineix més bé Lindbergh: l’honestedat. “En Peter era formidable perquè transmetia una honestedat a prova de tot, i treballava sense artificis, ni filtres, ni retocs. Com creava aquelles visions i aquells somnis...”. Parla des de Suïssa Hans Feurer, un d’aquells pioners del planter de la revista alemanya Stern on va coincidir amb Helmut Newton, Guy Bourdin i Lindbergh. Un dels seus millors amics va ser el cineasta i també fotògraf Wim Wenders, que reflexionava sobre l’essència d’aquesta honestedat: “Què té la lent de la càmera d’en Peter perquè les dones el mirin d’una manera tan honesta?”. La seva resposta: “Fotografia a cor obert”. “Era honest perquè es comprometia, perquè es negava a fer certes coses”, apuntava ahir Michael Benson, que ha recollit 22 entrevistes sobre Lindbergh de figures com Rosalía, Penélope Cruz, Kate Moss o el galerista Larry Gagosian. “El meu pare era honest i bon paio, en dono fe”, certifica el seu fill Benjamin amb un somriure.
Hans Feurer, llegenda de la fotografia: “En Peter transmetia una honestedat a prova de tot; era formidable”
“És una sort haver pogut reproduir la mostra com el meu pare la va pensar”, diu Benjamin Lindbergh