Crònica des del futur
Diuen que, a començament del segle XXI, hi havia tantes presentacions de llibres a Barcelona que cobrir-les era una professió d’alt risc, perquè podies sucumbir a l’estrès. Les dates properes a Sant Jordi i Nadal eren especialment complicades, i els cronistes s’havien d’enfrontar a terrorífiques agendes impossibles que evidenciaven l’èxit del sector. Si em permeteu l’exercici patiller de literatura comparada retrofuturista, aquests cronistes venien a ser com Joanot Martorell, sis segles després: es barallaven per aconseguir paper (que encara era d’ús habitual); corrien (literalment) d’aventura en aventura editorial, per explicar les gestes dels qui les protagonitzaven. I a sobre tenien temps per llegir i escriure, igual que l’autor de Tirant lo Blanc, una de les poques novel·les que el Quixot va salvar de la crema de llibres de cavalleries, i que el 2021 encara estava de moda, atès que se’n publicaren dues versions.
La primera va ser a Proa, que Màrius Serra va adaptar al català aleshores actualitzat. Poc després Barcino recuperava l’esperit de Josep Maria de Casacuberta, que havia fundat el segell el 1924 amb la idea que “Tirant no es quedi sempre en prestatgeries i vitrines”. Per això, Barcino arrencava amb aquest títol la col·lecció Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans, presentada una freda tarda de desembre amb una calorosa celebració a l’hotel Casa Mimosa. Entre els presents hi havia la directora de la Institució de les Lletres Catalans, Izaskun Arretxe, el poeta i polític Carles Duarte, i diversos autors pluriocupats, com Raül Garrigasait, Eva Piquer, el mateix Serra o Jordi Nopca, que anava acompanyat del seu fill Marcel (sempre va ser un misteri per què, en el pròsper món editorial, els únics que no podien dedicar-se exclusivament a la seva feina eren els escriptors).
Marta Esteve, directora general de la Fundació Carulla –entitat que va assumir la continuació de Barcino el 1972 i impulsava aquest projecte–, es va referir a la importància de conservar i impulsar el patrimoni cultural. El director de l’editorial, Oriol Magrinyà, recordà que no existia en aquell moment cap col·lecció que recollís de manera programàtica aquest patrimoni literari. Així, Imprescindibles no únicament recuperaria noms inqüestionables, sinó també obres que, per diversos motius, van caure del cànon, i sense les quals no s’entendria la literatura catalana. Els seus llibres, molt cuidats en el fons i en la forma, serien, va dir Magrinyà, “per tenir, llegir i regalar”. La nova edició de Tirant
lo Blanc, duta a terme per Josep Pujol, va ser confrontada amb les anteriors, inclosa la fins aleshores referencial de Martí de Riquer; i per facilitar-ne la lectura, se’n feren només les anotacions imprescindibles (valgui la redundància filològicament bromista). El segon títol de la col·lecció va ser La
punyalada, de l’olotí Marian Vayreda, amb epíleg de la també olotina Mita Casacuberta, que va comparar la novel·la amb El cor de les
tenebres, de Joseph Conrad. En una mateixa setmana, a Barcelona podien coincidir un mínim de tres presentacions cada tarda, el cinquè aniversari de l’editorial Wunderkammer i el cinquantenari llibresc d’Anna Manso (amb la presència a la Laie d’alguns editors dels llibres que ella havia publicat a Cruïlla, Arcàdia, Animallibres o Edebé, entre d’altres). De camí a un d’aquests actes, podies veure, a la plaça Amancio Ortega (antigament Catalunya), Joan Todó fumant-se un puret amb la màscara abaixada i dues bosses de la Finestres plenes de llibres.
N’hi havia de tota mena. Comanegra i Norma van coeditar una raresa exquisida d’Oriol Malet i Christian Berst titulada Un món
d’Art Brut i, segons les cròniques de l’època, es va presentar amb gran afluència de públic a La Central del Raval. Acompanyaven l’autor la crítica d’art Mery Cuesta i el traductor al català (també escriptor pluriocupat) Adrià Pujol. A partir d’ara, quan es parli de Pujol, ens referirem a ell, i no a Josep Pujol, esmentat abans; aquest era un cognom força estès, a l’època. En aquest còmic, Malet es mimetitza amb els universos fascinants de sis artistes sense formació, extraordinaris i fora del sistema: Henry Darger, Carlo Zinelli, Madge Gill, Adolf Wölfli, Jean Peerdrizet i Mary T. Smith.
Pujol va apuntar aquell component burgès d’anar a buscar el veritable art als marges i les classes subalternes, en l’obra de “bojos, indigents o, en definitiva, desgraciats”. L’art brut va ser encunyat el 1945 per Jean Dubuffet. L’outsider art va arribar als anys setanta com a actualització i reobertura de l’anterior i, apunta Cuesta, es desplegaria cap al homeless art, per exemple, o el prison art (la seva especialitat). Un exemple d’art brut el conegué el mateix Malet al seu Martorell natal: Neus Sala anava sempre molt maquillada i amb dos gossets, tenia fama de ser una pintora compulsiva. Un dia ell va anar a casa seva, i efectivament, estava pintat fins al darrer racó; ella feia servir materials inèdits, com una escaiola o vells pots de lleixiu. No es considerava artista, però es va fer una exposició amb la seva obra. I era igual d’impactant que ara ho és veure com funcionaven els espais on es venien llibres de paper.
En una mateixa setmana, podien coincidir un mínim de tres presentacions cada tarda