El futbol no mor mai
“El cap de setmana era de pilota o rosari”, diu en Nofre; va passar dècades aplanant el camp del Vilanova de l’Aguda
Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any.
Josep Pla, ‘El quadern gris’
Tímids al principi, en Nofre (76) i en Sisco (71) finalment m’atenen.
Ens hem recolzat en una tanca, amb vista al meravellós recinte d’herba artificial que la UE Vilanova de l’Aguda acaba d’inaugurar (1-0 al Butsènit, diumenge). I durant la conversa tots dos divaguen, es distreuen amb el vol d’una cadernera, inspeccionen els fruits d’un arbre pròxim o estudien l’horitzó, per veure si plourà o si refrescarà, ja que del camp van néixer i del camp viuen.
–Recordes el torrent? Venia d’aquell pendent –diu en Sisco, contemplant la muntanya.
–Sí, i quan les aigües van assolir aquelles salines, llavors van començar a baixar salades, tres vegades més salades que les del mar. I mataven els arbustos i els arbres –li diu en Nofre.
–I no troba a faltar això d’aplanar la terra del camp de futbol, ara que la han substituïda per herba artificial? –li pregunto a en Nofre.
–No, no, jo ja em volia jubilar de debò...! Durant anys, durant dècades, les vigílies dels partits, en Nofre passava el tractor al camp de futbol i l’aplanava, ja que les irregularitats formaven ondulacions, clots i bassals. I l’endemà, abans del partit, en Sisco marcava les línies.
–Em coneixia cada racó, cada secret – em diu en Sisco. (...)
Seixanta veïns viuen a Vilanova de l’Aguda.
En Nofre i en Sisco són dos.
El tercer és Josep Capell, el tercer president a la història del club, matagegants de la Tercera Catalana (s’enfronta a conjunts de poblacions de 7.000 veïns) que ja ha fet 43 anys i que aquí continua, robust i dret, ja que res, ni les crisis financeres, ni les pandèmies, ni el buidatge de la Catalunya buidada, no pot amb ell.
Vilanova de l’Aguda, a prop de Ponts, a prop de Lleida, no té fleca ni quiosc ni queviures ni cafeteria ni benzinera.
–Som com la petita la Gàl·lia que resisteix a l’invasor –em diu Capell, que fa tres anys que ocupa el càrrec i que, tan orgullós com agraït, m’explica que la força de l’equip es troba en l’esperit del poble: col·laboratiu i altruista. –Com farem que el món sigui millor? Ajudant-nos sense esperar res a canvi, gaudint de les coses.
Això em diu Josep Capell. I brindo amb ell: Vilanova de l’Aguda no té res.
I tot i això, té el futbol.
Té el futbol, i un camp d’herba artificial, cortesia de l’empresa Sports & Landscape, que ha fet del pla un projecte d’economia circular (s’ha reutilitzat la gespa, desinstal·lada d’un altre camp).
–Quan érem criatures, si no hagués estat pel futbol... –em diu en Nofre.
(En realitat no es diu Nofre, sinó Josep Marquilles, però la finca familiar, amb els seus porcs, es diu Nofre, i s’ha quedat ell mateixamb el nom.)
–Això mateix, abans no hi havia res a fer. Però teníem dos carrerons i amb la pilota anàvem de l’un a l’altre, amunt i avall.
Dèiem que els uns eren de l’Espanyol i els altres del Barça.
–I això que llavors al poble érem 120 o 130 veïns. Hi havia 25 criatures a l’escola! Però tots se’n van anar anant a la ciutat, o quan la indústria va arribar a la comarca. Se’n van anar a la Taurus, a Oliana. I va començar la construcció i es va mecanitzar el camp i es van acabar les mules i la gent va haver d’anar-se’n.
–O futbol o rosari, això teníem de petits quan els horts ens deixaven lliures –diu en Sisco.
–I vostès jugaven a l’equip? –Esclar! –responen tots dos.
En Nofre jugava de central.
En Sisco, del que calgués.
–Però no teníem entrenador –diu en
“De vegades tot el poble baixava a veure un partit, i les dones escridassaven l’àrbitre”, explica en Nofre
Nofre–. I de vegades me n’anava a Oliana o a Biosca, a reclutar nanos per a algun partit. I de vegades tot el poble baixava a veure un partit, i les dones escridassaven l’àrbitre i l’home els vociferava: “Torneu a la cuina!”. Això ja no passa, perquè a l’àrbitre no se li pot dir res.
Josep Capell, el presi, riu.
Em diu que el club té 90 socis fidels, més que veïns hi ha al poble, i que la immigració manté la plantilla:
–Hi ha romanesos, brasilers, colombians, senegalesos... Alguns d’ells són estudiants i d’altres treballen a les cooperatives o a la fàbrica de Guissona.
–I sense ells?
Arronsa les espatlles.