“Passegi amb mi pel pessebre”
Jordi Darder, arquitecte, ha dissenyat el pessebre de l’Ajuntament de Barcelona
Tinc 61 anys ben estructurats. Casat, tinc la parelleta: en Miquel i la Sara. Soc d’esquerres i independentista. No soc creient, soc pessebrista. Vaig dissenyar el pessebre el 2017 i aquest Nadal repeteixo. Un pessebre ha de tenir un caganer per definició
Creu en la tradició? Dec ser un dels últims mohicans i temo que, en quatre dies, en lloc del nostre Nadal estarem celebrant el Thanksgiving Day, el dia d’Acció de Gràcies, de la mateixa manera que ja ens ha envaït Halloween.
Què hi fa aquí l’arbre de Nadal?
És un peatge. Jo a casa meva soc de pessebre, no d’arbre.
Passegem pel seu pessebre?
Esclar, acompanyi’m. Vaig proposar a l’Institut de Cultura de fer una intervenció que incorporés el paisatge de la ciutat en el projecte. De manera que fos gairebé com si hi passegéssim per dins.
Com?
El pessebre el forma l’eix dels carrers Ferran i Jaume I. Als seus balcons pengen les figures i es contemplen a mesura que caminem. La nostra consigna és: “Volem que vostès passegin pel pessebre”.
Veig comerços pels que feia temps que no passava.
Una altra de les nostres intencions és revitalitzar un teixit comercial tan castigat com és el d’aquests dos carrers del centre. Volem que es torni a passejar per la ciutat, a aturarse davant els aparadors.
Ben pensat, però on és el seu toc personal, senyor arquitecte?
He volgut invertir el paper dels personatges del pessebre. Que els secundaris, i en particular els animals domèstics, adquirissin més protagonisme com a metàfora del paper que representen en l’engranatge natural al qual tots pertanyem, el cicle de la vida al camp, del qual no volem dissociar-nos.
D’aquí ve aquesta oca abocada a un balcó. Sí, el bestiari és als balcons de la plaça Sant Jaume, i el bou i la mula als respectius palaus confrontats, Ajuntament i Generalitat. Els personatges humans els hem portat als dos carrers de l’eix.
Però així no es relega la tradició cristiana? Jo el pessebre l’entenc més dins d’una tradició antropològica que d’una tradició cristiana. El deslligo una mica. Però la història és tota allà. Em pregunten si té figures, els responc que sí, que no en falta cap. Aquí hi ha un rei d’Orient, sí.
A vostè quina figureta li agradaria ser? Escolliria un dels artesans: un ferrer, un fuster, o bé un boter que hi ha per aquí. Miri, allà pot veure també una esmoladora.
I aquella altra silueta de dona d’allà?
És una arquitecta. He volgut fer un petit homenatge a les meves amigues arquitectes.
Això no és més de les Falles?
Sí, això mateix. Què és una falla? Una celebració de la vida, també. Però en qualsevol falla com cal hi ha molta crítica política i social. Aquí no. Aquest pessebre aspira a ser un reflex de la societat i a mostrar les capacitats que serien desitjables que tingués una societat sana, representades en aquests oficis que acabem de veure, com la tenacitat, la imaginació, la perseverança...
Què li contesta a la gent que arriba a la plaça Sant Jaume i es queda sorpresa de no trobar-hi el pessebre?
No em canso d’explicar que som tots dins d’ell.
Som personatges, ara mateix?
Com a arquitecte, la ciutat és el meu escenari, i hi poso les meves figures. Uns amics m’han dit que aquest pessebre demana al públic que passegi conscientment per ell. M’agrada.
Algú pot pensar que ho ha pensat tot per afavorir la “distància social”.
No m’han donat instruccions en aquest sentit. La idea ve del meu pessebre del 2017, llavors les figures estaven muntades sobre uns pals. Em van dir de tot, però també vaig rebre alguns comentaris elogiosos que era un pessebre “molt pràctic”.
Un pessebre tot terreny...
Sí, perquè podien passar les manifestacions per sota sense problemes. Algunes figures les vaig recuperar d’un magatzem del Fòrum per a un muntatge al meu barri, Vallcarca, l’any passat, on sí que vaig tenir present la idea d’evitar les aglomeracions.
Però amb tanta dispersió no passarà la gent de llarg?
Vaig tenir una nòvia que no entenia per què caminava tan lent, fixant-me en cada detall, cada casa, columna o capitell. Intento transmetre aquesta actitud contemplativa.
Em sembla que acabo de veure el caganer...
Ah! L’ha vist? El felicito. Perquè ha d’estar una mica amagat, ningú no es posa a fer aquestes coses en públic. En realitat, és una tradició molt anterior al pessebre. Un símbol del retorn a la terra, de l’agraïment, adobantla, per tot el que ens dona.
El seu pessebre ens ha costat 200.000 euros. No és massa?
La despesa pública té ingredients de benefici sociocultural. A qui li explico que una grua costa 500 euros diaris, i que som un equip nombrós que treballa des de l’abril, es torna menys bel·ligerant.