Adicció a l’americana
Per sota de la covid, una altra epidèmia soscava els Estats Units: la crisi sanitària dels opioides. Dos milions de nordamericans s’hi han tornat addictes, empesos per les farmacèutiques.
Buell és una població fictícia de Pennsilvània, al vell cinturó industrial –avui en declivi– dels Estats Units. Un enclavament moribund de l’anomenat cinturó de l’òxid (Rust belt). L’acereria va tancar temps enrere i l’antiga prosperitat és només un record amarg. A Buell la gent viu al dia, amb feines mal pagades, sense cobertura sanitària ni drets sindicals. Hi ha comerços tancats, edificis abandonats. Moltes llars no són més que modestes caravanes plantades al mig del bosc. Els joves es consumeixen sense entreveure un horitzó.
A Buell, el xèrif –un veterà policia addicte als analgèsics opioides– investiga un assassinat mentre prova d’esbrinar la implicació del farmacèutic de la localitat en una xarxa de tràfic d’estupefaents que ha causat morts per sobredosi entre els joves de la zona...
Aquest és l’escenari de la novel·la American rust, de Philipp Meyer, publicada el 2009 i adaptada després per a una minisèrie de televisió. El nom de la població, Buell, és l’únic que hi ha de fictici en aquesta història.
Als Estats Units, més enllà de la covid, hi ha una altra epidèmia mortal, una crisi sanitària de dimensions colossals que ha costat la vida a mig milió de nord-americans les dues últimes dècades i ha convertit en addictes dos milions: el consum d’opioides.
L’últim any, segons dades proporcionades fa un parell de setmanes pel Centre per al Control i Prevenció de les Malalties, el nombre de morts per sobredosi va trencar tots els rècords i va assolir l’esgarrifosa xifra de 100.000, més que les morts causades pels accidents de trànsit i les armes junts. Respecte a l’any anterior, suposa un augment d’un 28,5%, sens dubte afavorit pels problemes de depressió causats per la pandèmia de covid.
Tot va començar amb el consum desenfrenat d’analgèsics opioides amb recepta mèdica –inicialment destinats a combatre el dolor, però prescrits i venuts de valent sense gaires contemplacions– i ha acabat derivant amb el temps en el consum de drogues il·legals com les metamfetamines, el fentanil o l’heroïna. Aquest desastre va començar afectant fonamentalment la classe treballadora blanca, els blue collars de l’abandonat Oest Mitjà i el cinturó industrial del nord-est. Però ja s’està estenent a altres capes socials.
No hi ha un únic culpable en aquesta tragèdia. Però en l’origen sí que hi destaca un nom propi: Sackler. Una dinastia farmacèutica tan poderosa com discreta –a més de mundialment reconeguda per les seves accions filantròpiques– que va fer la seva primera fortuna amb la comercialització del Valium i que a mitjans dels noranta va concebre i va llançar el medicament que acabaria desencadenant l’epidèmia: l’OxyContin, un analgèsic elaborat a partir d’un potent opioide – l’oxicodona– que conduiria a milers de nord-americans a l’addicció.
La fascinant –i terrible– història dels Sackler està formidablement explicada al llibre L’imperi del dolor, del periodista Patrick Radden Keefe (Penguin Random House, 2021). El llibre, profusament documentat, comença amb la vida del fundador de la dinastia, el visionari Arthur Sackler, i l’enlairament del seu imperi als anys cinquanta. I acaba amb l’acord assolit per la família i avalat aquest any per un jutge federal pel qual la firma ensenya del grup, Purdue Pharma, es va declarar en fallida per la indemnització els afectats per la crisi dels opioides amb 4.500 milions de dòlars, a canvi d’exonerar els Sackler d’eventuals responsabilitats personals.
Les propietats de la rosella de l’opi són conegudes des de l’Antiguitat. Les bones, però també les dolentes. La primera droga que es va sintetitzar a partir d’aquesta al segle XIX, a la recerca d’una aplicació medicinal, va ser la morfina, utilitzada encara avui per al tractament del dolor en casos molt determinats. Paral·lelament es va desenvolupar la diacetilmorfina: la companyia farmacèutica alemanya Bayer la va batejar amb el nom d’“heroïna” i la va comercialitzar com a remei per a la tos. Es creia –o es va voler creure– que era menys addictiva que la morfina. Però va ser el contrari. El 1913 Bayer en va suspendre la fabricació i el 1924 va ser prohibida als EUA. Richard Sackler, la figura més influent de la segona generació de la família, també
L’últim any hi va haver 100.000 morts per sobredosi, més que per accidents de trànsit i armes junts
L’epidèmia d’addiccions es va disparar amb la venda de l’OxyContin, el fàrmac estrella de la família Sackler
va voler creure –li va convenir– que un altre derivat del cascall, l’oxicodona, podia evitar el caràcter addictiu de la substància i el 1995 va llançar l’OxyContin per a consum general. La passivitat de les autoritats sanitàries i una política comercial extremament agressiva, que ocultava els riscos del fàrmac, li van permetre guanyar milers de milions de dòlars. Obert el camí, altres farmacèutiques van seguir, com Johnson&Johnson, que també va comercialitzar opioides i s’enfronta a demandes milionàries.
Les autoritats locals i estatals dels Estats Units han interposat fins a 3.000 demandes contra les farmacèutiques i les grans distribuïdores comercials perquè paguin els danys i perjudicis. En la majoria dels casos les acusen d’alteració de l’or- dre públic (public nuisance), una tipificació legal controvertida (que ha estat rebutjada, per exemple, en un cas contra Johnson&Johnson a Oklahoma).
La setmana passada un jurat federal es va pronunciar per primera vegada en una demanda d’aquest tipus i va declarar culpables d’alteració de l’ordre públic les distribuïdores farmacèutiques CVS Health, Walgreens i Walmart per la venda massiva d’opioides als comtats de Trumbull i Lake, a l’est de Cleveland (Ohio). Només a Trumbull, en quatre anys es van vendre 80 milions d’analgèsics opioides amb recepta. A raó de 400 per cada habitant.
Entre Buell, la ciutat fictícia d’American rust, i Warren, capital del comtat de Trumbull, hi ha moltes semblances. També aquí les fàbriques van tancar. L’índex de pobresa arriba a un 35%. I en dos anys es van registrar 343 casos de sobredosi. Molta gent està enganxada. No consta però que en aquest cas el xèrif ho estigui.