Decau el suport a Boris Johnson però el Labour continua lluny de governar
La corrupció i els vaivens del Govern es tradueixen sobretot en abstenció
Onze anys consecutius al poder és l’equivalent polític d’un viatge amb avió d’Europa a Los Angeles o Austràlia. Interminable. Els passatgers esperen que en qualsevol moment s’encenguin els llums de cabina i la veu del capità anunciï que s’ha iniciat el descens, i sisplau es cordin els cinturons de seguretat. Entre els núvols ja s’haurien de veure la costa de Califòrnia, les platges de Perth o l’òpera de Sydney.
Però malgrat que els tories van arribar al poder el 2010 amb David Cameron, després del col·lapse del binomi Blair-Brown, el seu Boeing ha passat per les turbulències de Theresa May, el Brexit i la pandèmia, i el comandant Johnson el pilota d’una manera una mica sui generis, de moment no hi ha indicis que l’aterratge sigui aviat. És com si fos a prop de la destinació, però fa voltes en cercles pel trànsit aeri, en espera que hi hagi pista i porta disponibles (és a dir, una oposició preparada per governar i que sigui percebuda com una alternativa viable que no estavellarà la nau).
Els resultats de l’elecció parcial d’Old Bexley i Sidcup (un suburbi del sud-est de Londres, bastió conservador des que es va crear la circumscripció als anys vuitanta) ha confirmat aquesta sensació que la política britànica està fent voltes en cercle. El Govern va posar tota la carn a la graella per evitar una sorpresa, amb nombroses visites del mateix Johnson i membres del seu Gabinet, mentre el Labour pràcticament no va fer campanya (ni el seu líder Keir Starmer, ni l’alcalde de Londres Sadiq Khan, no es van dignar a presentar-se). Tot i així, la majoria tory de 19.000 vots obtinguda en el frenesí brexiter del 2019 va quedar reduïda a 4.500, sobretot a causa d’una monumental abstenció per a la qual ni tan sols el mal temps, habitual en aquesta època, no és prou explicació.
Els conservadors estaven preocupats pel possible impacte dels recents escàndols de corrupció (bast intent de Johnson de canviar les normes de conducta parlamentària per salvar un diputat que feia lobby de manera irregular), per les batzegades del Govern en temes com l’assistència social, el tren d’alta velocitat i l’equiparació del nord i el sud, els problemes de subministraments, les pujades d’impostos al nivell més alt en set dècades i l’arribada d’immigrants en pastera a través del Canal de la Mànega, que s’ha triplicat.
El resultat d’aquest daiquiri polític, a Old Bexley i Sidcup, ha estat desafecció més que rebuig frontal de Johnson i els tories. Molta gent s’ha quedat a casa, el vot al Labour ha pujat deu punts, però encara així els conservadors han guanyat per un marge d’un 51% a un 30%, que suggereix que l’oposició continua molt lluny de ser considerada una opció viable.
Malgrat l’alleujament per conservar l’escó, els tories també tenen motius de preocupació. L’increment dels impostos i la despesa pública no és una política que el partit alfa porti al seu ADN, i crea una fractura entre els votants tradicionals i els exlaboristes del nord pobre que han pujat al vaixell pel Brexit, les promeses d’un igualitarisme més gran i la personalitat de Johnson, però amb una mena de carnet de socis provisional que en qualsevol moment poden estripar. Però encara més perillós és la reaparició de Reform UK, com ara es diu l’antic UKIP que dirigia Nigel Farage, que ha obtingut un 6% dels vots.
A Old Bexley i Sidcup, ni l’abstenció, ni la millora del Labour ni la tornada de l’UKIP amb nom nou no han estat suficients per privar els conservadors del seu escó. Però la setmana que ve l’examen serà molt més dur en una altra elecció parcial, la de North Shropshire, a què tenen una por considerable per la puixança dels liberals demòcrates a la regió, una possible aliança tàctica entre les forces d’oposició, i el fet que es tracta de l’escó que ha deixat vacant Owen Paterson, el diputat que va intentar salvar Johnson i va acabar dimitint enmig d’acusacions de corrupció. La majoria del Govern és sòlida, però els votants estan molt disgustats i és imprevisible com manifestaran aquesta frustració i enuig.
A la Gran Bretanya el segle XVIII va ser l’edat daurada dels tripijocs polítics. Tal com l’estat es va expandir per mitjà de les guerres, els governs de torn es van dedicar a “vendre” llocs de treball com a funcionari i distribuir diners públics a gent amb influència, i les noves tasques eren encarregades a companyies privades d’amics, familiars i donants sense necessitat de concurs. El campió d’aquest sistema va ser Robert Walpole, amb qui Boris Johnson sovint és comparat.
Walpole va ser primer ministre vint-i-un anys, un viatge molt llarg. Podrà l’avió de Johnson continuar fent voltes a l’aire tant de temps o en qualsevol moment s’encendran els llums i començarà el descens?
La conquesta d’un 6% dels vots per la ultradreta (Reform UK) preocupa molt als conservadors