El duel PP-Vox a Andalusia
Els populars i els ultranacionalistes tenen la millor carta per governar la regió en el futur
Les tres dretes reunides del Sud es reduiran a dos. Un matrimoni (d’interès) que, al contrari del que estableix el costum, primer amplificarà les seves diferències per, al final, vincular-se per força en una aliança (inestable) que condicionarà el nou cicle polític a Espanya.
Els comicis d’Andalusia, siguin al juny o a l’octubre, es dirimeixen entre dos partits del mateix espectre ideològic, condemnats a entendre’s però que ni ara ni després de la votació tindran unes relacions gaire cordials. La guerres familiars no són conflictes galants.
Génova vol dilatar el congrés del PP a Madrid aprofitant la batalla d’Andalusia, que fins i tot podria induir un canvi de data de les generals. Tot està obert llevat de l’eix sud, on les dretes assagen una recol·locació no exempta de riscos, tot i que molt menys estèril que la de les esquerres, ja que el seu desenllaç acaba a San Telmo, símbol del poder a l’autonomia que asseu més de seixanta diputats al Congrés, prop del doble que Catalunya.
Els sondejos insisteixen en les tendències: el PP consolida el miracle que va aconseguir el desembre del 2018, Ciutadans s’enfonsa, el PSOE no reuneix els seus votants i la constel·lació de partits a la seva esquerra naufraga.
La carambola que fa tres anys justos va obrir a Moreno Bonilla les portes de la Junta s’ha convertit en un terreny assentat (per bé que insuficient per a una majoria pròpia). El soci parlamentari que el va ajudar –Vox– manté la influència i augmenta en nombre de diputats.
Sorprenentment, entre les candidatures en lluita no hi ha cap reformista. Un fet que crida l’atenció, si es té en compte que des de la creació de la gran autonomia del sud, amb l’excepció d’aquests tres últims anys, Andalusia sempre ha tingut un president socialista.
El bosc d’interessos creat pel PSOE manté les arrels intactes. La legislatura ha passat sense que San Telmo –seu de la Junta– hagi desmantellat l’herència rebuda. A excepció de càrrecs i cares, el sistema anterior continua incòlume. PP i Ciutadans van jugar des del primer dia al gatopardisme, amb més bon resultat per al primer. Aquest canvi (sense canvi) ha aconseguit que, malgrat la pandèmia, el primer govern conservador al sud no hagi patit gaire erosió política. L’atur i la conflictivitat creixen, però l’arquitec
tura institucional no ha mudat.
Moreno Bonilla no polaritza, predica el centrisme, inaugura hospitals, alimenta sindicats i empresaris i abraça l’andalusisme. La seva inquietud ve de la seva dreta (Vox) i de Génova, més que no pas de la seva esquerra. Després d’obtenir el 2018 els pitjors resultats de la història del PP, els sondejos li són favorables, i no ho amaga. No ha mostrat gaire iniciativa política ni té una gestió talentosa. De fet, ha incomplert la seva promesa de desmantellar l’administració paral·lela creada pels socialistes, però tampoc no ha comès errors gruixuts ni ha rebut l’oposició frontal de grups d’interessos sociològicament propers al PSOE.
El seu secret? Imitar els patriarques socialistes a l’hora de construir el seu perfil polític. El PP s’ha convertit en l’actor central del tauler, mentre que Ciutadans es dilueix fins a l’extinció. Les enquestes no els donen més de tres diputats. L’absència d’un veritable canvi és el mantra amb què Vox es presentarà als comicis, que esquitxarà amb les seves singulars guerres culturals –immigració, gènere, educació– i als quals s’arriba després del bloqueig pressupostari induït per ells. Aquesta vegada volen entrar al govern. La seva atracció per a l’electorat conservador perjudica Moreno Bonilla, malgrat que també intenten pescar vots en àmbits castigats per la desfeta econòmica o la conflictivitat laboral.
Al possible ascens de Vox hi contribueixen els socialistes, que després de deixar morir la seva oferta de pacte a l’alemanya agiten una altra vegada la por de la ultradreta. Amb Susana Díaz com a candidata aquesta estratègia va ser estèril: Vox va passar de cop a dotze diputats i va enfonsar el PSOE. Des d’aleshores els socialistes viuen immersos en una depressió.
Juan Espadas, l’home de Ferraz, és un susànida que ha canviat de ribera. Les enquestes no li garanteixen els 33 diputats heretats. A la seva esquerra competeixen tres candidatures –UP, Andalusos Aixequeu-vos i Endavant Andalusia– que no sumen vots, sinó que els dispersen. Les eleccions al Sud, preludi de les d’Espanya, són un monopoli del binomi de les dretes.c