Català al cinema, 20 anys sense final feliç
La llei de l’Audiovisual reprodueix els intents de tres consellers de Cultura per aconseguir quotes en llengua catalana
Joan Maria Pujals, conseller de Cultura, i Lluís Jou, director general de Política Lingüística, posaven rumb a Washington el 29 de gener del 1999. Els esperava Jack Valenti, president de la Motion Picture Association, l’home fort de Hollywood a Washington, amb una estrella pròpia al Passeig de la Fama. Una reunió discreta amb què el Govern volia convèncer les grans majors americanes perquè doblessin les seves grans produccions al català.
El govern, expliquen fonts de l’entorn del conseller en aquella etapa, buscava un fil directe de diàleg amb les multinacionals (Disney, Warner, Fox...) després de l’aprovació del primer decret del cinema que establia quotes de doblatge al català i que va ser rebut amb dents i ungles per les grans productores de cinema i, especialment, per la seva representació a Espanya. Les multinacionals, recorden aquestes fonts, són un lobby potentíssim que havien amenaçat de deixar de distribuir les seves pel·lícules a Catalunya. Aquell escenari era molt semblant al que avui es presenta en la negociació de la llei de l’Audiovisual i la demanda d’una quota en català a les plataformes.
El govern de Jordi Pujol havia congelat el decret en espera de la negociació, els tribunals també el van retallar i el 2000 es va aconseguir un acord amb les productores americanes en què es comprometien a doblar algunes de les pel·lícules d’èxit, especialment les de públic infantil. Però els acords duren el que duren.
Vint-i-dos anys després, la pel·lícula ha canviat poc. Francesc Vilallonga, professor de Comunicació Audiovisual (Blanquerna-URL), assenyala que s’ha aconseguit amb èxit la presència del català compartida amb el castellà a la premsa escrita, la televisió, el teatre, la música... però no en el cinema. És l’únic espai que no s’ha normalitzat. Segons el professor de Blanquerna, el conseller Pujals “va fer un intent rigorós amb les majors per fer entendre que a Catalunya hi ha una realitat multilingüe diferent”. Ara bé, en una anàlisi general considera que al llarg dels anys s’ha negociat sempre des d’una posició de debilitat. I, com s’entén des de l’entorn governamental, sense fer res per corregir aquesta situació.
Una dècada després, i amb el govern tripartit, el conseller Joan Manuel Tresserras va aprovar la llei del Cinema. Va ser, indica el professor Vilallonga, una de les lleis estrelles del tripartit de José
Montilla, que tenia com a objectiu aconseguir un 50% de les pel·lícules doblades o subtitulades en català i l’altra meitat en castellà en un termini de 5 a 7 anys. La norma es va aprovar el 2010, quan la legislatura arribava a la seva fi, amb polèmica amb les majors i una rebaixa posterior de la quota per part dels tribunals.
Malgrat tot, la llei continuava vigent i estava per estrenar quan CiU va reconquerir el govern i Ferran Mascarell es va fer càrrec de Cultura. Segons l’anàlisi de Vilallonga, l’error que va cometre el
Pujals va començar el camí el 1999 amb un viatge a Washington per provar d’estovar les poderoses ‘majors’
conseller va ser tornar a buscar la negociació amb les grans productores, en comptes d’aplicar una llei acabada d’aprovar. Les majors tornaven a veure que el govern no tenia una política clara, per més que sempre hagi estat la Generalitat la que paga els doblatges i les subtitulacions.
Avui torna aquesta història amb el debat entorn de les plataformes, unes companyies poderoses i en un context en què el confinament a causa de la covid n’ha multiplicat el negoci. Disney ha aconseguit en un any els objectius que s’havia marcat per al 2025. Les reivindicacions arriben tard, indica Vilallonga, els hàbits han canviat i la transposició de la directiva sobre serveis de comunicació que s’ha de plasmar a la futura llei de l’Audiovisual s’hauria d’haver fet abans.
El focus es posa a Catalunya. Els que van acompanyar Pujals en aquells primers passos i els que avui analitzen l’escenari recorden que també és important que aquí s’impulsi la producció en català. La sèrie danesa Borgen es posa com a exemple de l’èxit en una llengua minoritària.