Quan el Constitucional entenia el català
És sabut que d’uns anys ençà participo poc (entre poc i molt poc) en la vida pública. I és el meu propòsit de seguir-ho fent així. Però aquests darrers dies s’han produït dos fets que em fan trencar la norma.
El primer cas va ser fa poc amb motiu d’un debat sobre el finançament de Catalunya. Que ja des del principi de l’autogovern ha resultat manifestament insuficient. I així ho van dir els quatre participants en el debat. Tots ells consellers d’Economia entre 2003 i ara mateix, i persones d’alt prestigi intel·lectual i polític. Però al meu entendre no havia quedat prou clar el perquè i l’origen d’aquesta insuficiència.
El segon serà avui. Ho faig amb recança, i sense ganes de repetir-ho, perquè convindria que entre Catalunya i l’Estat hi hagués el màxim possible d’entesa i de col·laboració. Però si greu i perillós per a Catalunya és l’amenaça de l’ofec financer, ho és més encara el del gradual esborrament de la nostra identitat. Que ha estat molt sovint un objectiu molt subratllat en el conjunt del marc espanyol.
Val a dir que aquesta nova ofensiva contra la llengua no ens ha de sorprendre. La gradual residualització del català és l’objectiu de sectors polítics, intel·lectuals i socials d’Espanya. Molt importants. Sovint dominants. “Dentro de treinta años, y con la política que vamos a aplicar, seréis residuales”. Això se’m va dir quan a Madrid jo protestava per la Llei Wert.
Però hi hagué un temps en què hi havia més esperit de concòrdia i de comprensió. Una anècdota en pot donar testimoni.
L’any 1986, quan la pressió de la majoria absoluta del PSOE era més asfixiant, vaig intentar reforçar les relacions amb les institucions més altes de l’Estat. També amb el Tribunal Constitucional. En una d’aquelles visites el meu interlocutor va ser en Tomás y Valiente. Que aleshores era president del Tribunal, en un tema de la més gran transcendència per a Catalunya, que era la immersió lingüística. En aquella època el Tribunal Constitucional també tenia pendent la sentència sobre la constitucionalitat o no de l’expropiació que el govern del PSOE havia fet de Rumasa, l’entramat d’empreses fundat per l’empresari José María Ruiz Mateos. I en Tomás y Valiente em va explicar que la seva filla, que era molt i molt socialista, li havia comentat que ell devia estar molt preocupat pel resultat del recurs. Perquè segons com, el PSOE podia quedar tocat. Poc després el recurs es va resoldre a favor del govern central, però en Tomás y Valiente va cridar la seva filla i li va dir (transcric de les meves memòries): “Ja veus com s’ha resolt el tema de Rumasa, però sàpigues que el que de debò té transcendència per al sistema polític espanyol i t’hauria de preocupar és la resolució que el Tribunal doni ara al recurs sobre l’ensenyament del català”. En Tomás y Valiente venia a dir a la seva filla que perdre un plet per una qüestió empresarial, per important que sigui, pot causar sensació, però per a un govern forma part del joc normal i la importància és relativa. Decidir sobre la llengua de l’ensenyament a Catalunya sí que és una qüestió d’Estat, sí que afecta les bases del viure col·lectiu. Si es resol en el conjunt de l’Estat en la línia del “sostenello y no enmendallo” o de l’“a por ellos”, Catalunya com a entitat política anirà situant-se al marge. I en comptes de ser un factor positiu per a Catalunya i per al progrés general espanyol, pot ser un seriós entrebanc per al conjunt de l’Estat.
Va ser l’última vegada que vaig veure en Francisco Tomás y Valiente. El 14 de febrer de 1996 moriria assassinat per ETA. La vida de vegades és tremendament injusta. Ho va ser per a en Tomás y Valiente. Que per l’anècdota que acabo d’explicar ja es veu que era un home valent i de concòrdia.
I que entenia les raons profundes de la gent. D’allò a què la gent s’arrapa.
Allò que ens fa persones. Individualment i col·lectivament.
En el cas concret de Catalunya, no fa gaire el que havia estat conseller d’Economia de la Generalitat, l’Antoni Castells, ho va definir molt bé: “El problema de Catalunya és també de finançament, però sobretot és de reconeixement.” És a dir, d’identitat. De reconeixement de la seva identitat. Sobretot de cultura, de llengua, de valors, de memòria. I això mateix pensava en Tomás y Valiente. Entenia el fons de la qüestió. I desitjava que Catalunya pogués contribuir a la consolidació del règim democràtic espanyol sense reserves.
Després les coses han anat canviant. En negatiu. A Catalunya i a Espanya. En més d’un aspecte, però sobretot en el del reconeixement. Amb un punt d’inflexió molt negatiu situat en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Amb la creació prèvia, per part d’alguns sectors polítics espanyols (del PP molt especialment, però amb contribució important de sectors socialistes), d’un clima no solament contra el nou Estatut, sinó més en general contra Catalunya. I per això a la manifestació del 10 de juliol de 2010 contra el Tribunal Constitucional per primera vegada la reivindicació va agafar un to de ruptura. Un abans i un després.
Els fets han donat la raó a en Tomás y Valiente. Per tant, convé recuperar el clima que en algun moment ell va contribuir a crear. I expressar-li reconeixement.
Decidir sobre la llengua de l’ensenyament a Catalunya sí que és una qüestió d’Estat