El pont d’Ursula
La Comissió Europea ha anunciat que Espanya serà el primer país receptor dels fons europeus: 10.000 milions d’euros. Un anunci significatiu que contrasta amb els discursos catastrofistes sobre la situació del país.
Ursula von der Leyen ha fet un bon favor a Pedro Sánchez anunciant, en vigílies del dia de la Constitució, que Espanya serà el primer país de la Unió Europea que rebrà un primer tram important dels fons de recuperació: 10.000 milions d’euros, al marge dels avançaments duts a terme a l’estiu. “Això es deu al fet que Espanya ha fet grans progressos en l’aplicació del Next Generation UE”, va dir divendres la presidenta de la Comissió mentre milers de persones preparaven les maletes per al llarg pont de la Constitució i la Puríssima. Aquestes paraules valen el seu pes en or al país amb una de les atmosferes polítiques més enverinades d’Europa, des de l’Atlàntic fins a la línia Oder-Niesse.
Atès que a Brussel·les no regalen res, cal preguntar-se quins són els motius pels quals la senyora Von der Leyen ha enviat aquest missatge en aquests moments, abans de saber, per exemple, el desenllaç de les negociacions sobre la legislació laboral. Potser Espanya no estava sotmesa a una vigilància molt severa? Les paraules de la presidenta de la Comissió resten una mica de dramatisme al tens escenari polític, donen oxigen al Govern espanyol i deixen una mica a l’estacada l’estranya deriva del líder de l’oposició, Pablo Casado, que ara fa d’amplificador de les consignes de Vox per no ser menys que Isabel Díaz Ayuso, amb qui manté una pugna de difícil solució.
Ja que a Brussel·les no regalen res, l’anunci de la senyora Von der Leyen ve a significar que els 52 plans enviats a la Comissió Europea han passat el filtre. S’ha treballat raonablement bé, per tant. Espanya i Portugal ja van ser els primers països a obtenir l’aprovat dels seus plans generals de recuperació, una llum verda que a l’estiu va ser acompanyada amb una bestreta de 9.000 milions.
Però també hi ha un gest polític evident, en aquest missatge. El pacte sobre els fons europeus de recuperació, tantes vegades enaltit com una resposta diferent a la crisi econòmica del 2008, tenia com a primer objectiu estratègic evitar l’enfonsament social i polític dels països del sud d’Europa com a conseqüència de l’epidèmia. Amb Angela Merkel al capdavant, el grup dirigent alemany aviat es va adonar que aquesta vegada estava en joc la integritat de la Unió Europea. El que no van témer el 2009, quan Grècia s’asfixiava, ho van témer l’any passat, quan van veure un comboi militar rus recorrent Itàlia per oferir ajuda mèdica a les regions del nord, a petició de l’angoixat govern de Roma. Llavors Giuseppe Conte era qui comandava. El febrer d’aquest any, Conte va deixar de ser primer ministre després d’una emboscada parlamentària. El va substituir Mario Draghi, alt oficial de la tecnocràcia europea. Itàlia té els seus embolics, però de vegades parla clar.
Imaginem com estarien avui les coses si no s’hagués pogut arribar a un acord sobre els fons de recuperació. Repassem el quadre actual. Inflació. Pujada esgarrifosa dels preus del gas i l’electricitat. Problemes de subministrament. Un Brexit mal resolt a l’Oest.
La deriva il·liberal de Polònia i Hongria a l’Est. Rússia jugant amb les canonades del gas. Alta tensió a les fronteres de Polònia i Ucraïna amb Bielorússia. Acumulació de tropes russes a la vora de la frontera amb Ucraïna. (En ple revival de la Guerra Freda, Washington afirma que els russos podrien intentar arribar a Kíev aquest hivern).
Tensió entre Grècia i Turquia pels importants jaciments de gas descoberts a la Mediterrània oriental. La guerra civil amb prou feines congelada a Líbia. La ruptura total de relacions entre Algèria i el Marroc en plena escalada armamentística entre els dos països. I, com a música de fons, els tambors de guerra a l’estret de Taiwan.
Imaginem que a aquest cúmul de situacions crítiques ara s’hi sumés una situació política i social explosiva a Espanya, Portugal i Itàlia. La integritat de la Unió Europa no suportaria cap altre esclat de malestar al seu flanc sud com el que es va viure després de la crisi econòmica i financera del 2008. Per això hi va haver un pacte sobre els fons de recuperació. Per això Ursula von der Leyen dona bones notícies als espanyols en vigílies del dia de la Constitució. S’està cuidant la malla de l’Unió Europea, imperi de nou tipus.
A Espanya l’atmosfera política molts dies és insuportable, però no deixa de ser una construcció dels mitjans i dels operadors polítics, amb Vox marcant el compàs ara com ara, gràcies al seguidisme del Partit Popular. L’ambient no és plàcid. Després de la manifestació de policies i guàrdies civils a Madrid, ara venen les protestes dels transportistes i de les organitzacions agràries, però es pot afirmar que la societat espanyola ha suportat dos anys d’epidèmia amb un gran estoïcisme.
N’hi ha prou amb un exemple de Metroscopia. L’empresa de José Juan Toharia ha pres el pols de la societat davant la campanya de Nadal. Un 51% creuen que hi podria haver problemes d’escassetat els pròxims mesos, però un 70% consideren que seria una cosa transitòria. Només un 14% diuen que han tingut dificultats en la compra d’alguns productes durant les últimes setmanes. Pel que fa a les festes de Nadal, només un 17% afirmen que compraran més que l’any passat. Un 38% han decidit comprar menys. Nou de cada deu espanyols planifiquen les despeses i quatre de cada deu perceben que el seu marge de seguretat actual és de tres mesos si es produís un caiguda sobtada dels ingressos.
Una societat fràgil, pacient i cautelosa, sotmesa a les radiacions d’una tensió política exagerada i a la incertesa que ara porta el nom de la o petita dels grecs.
La Comissió Europea avala Espanya abans que se sàpiga el desenllaç de la reforma laboral
Sense la xarxa de la solidaritat europea avui Espanya seria un país enfonsat