Masclisme, anuncis i condemnes
L’ONU va declarar, el 1981, el 25 de novembre, dia internacional de l’Eliminació de la Violència de Gènere, en record de l’assassinat de tres germanes, Minerva, Patria i María Teresa Mirabal, a Puerto Plata (República Dominicana) el 25 de novembre de 1960. Des de fa quaranta anys, la commemoració ajuda a fer més visible una de les xacres socials més espantoses, la violència de gènere. Segons dades oficials, des del 2003, primer any en què tenim estadístiques, han mort a Espanya 1.118 dones i han deixat 330 orfes. Enguany les víctimes sembla que només han estat 37. Escric només, perquè en comparació amb altres anys són poques, tot i que l’esperable és que no n’hi hagués cap.
Amb motiu del 25 de novembre es van publicar a la premsa catalana articles sobre el tema i uns anuncis de diverses institucions que ocupaven planes senceres. Al meu entendre, dos eren poc encertats.
El de l’Ajuntament semblava tret de les làmines religioses on abans es representava l’infern. Uns dibuixos amb flames vermelles i grogues omplien la plana amb un lema d’allò més repetitiu: “Apaguem el masclisme”. “No el deixem créixer”, “Apaga el masclisme”. “No el deixis créixer” rematat amb un “Barcelona antimasclista”. La repetició era un element clau de la pedagogia barata d’abans. Avui tendim a repetir quan ens comuniquem amb persones amb problemes d’audició. Ben pensat, l’anunci devia anar adreçat de manera especial als encarregats d’apagar focs, és a dir, als bombers. Tal vegada quan treballen tenen dificultats per poder sentir-hi bé.
Pitjor era el del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya que emprava aquest paraules, en columna: “Ni Biologia Ni Cultura Ni Prejudici Ni Broma Ni Hòsties”. Les quatre primeres portaven uns globus, dels que fan servir els còmics, amb frases que, penso, intentaven explicar situacions relacionades amb cada terme, algunes força estrambòtiques. Així l’exemple de Cultura: “Carinyo, qui t’estima et farà plorar”. Una frase feta, per cert amb un castellanisme lletgíssim. No calen comentaris. La darrera paraula, Hòsties, l’única en plural, no portava cap afegit i funcionava com a resum del missatge. Segons el DIEC, hòstia, en el sentit en què l’empra l’anunci, és un vulgarisme. En la primera accepció té caràcter religiós i per a algunes persones no l’ha perdut i el seu ús els és ofensiu. Em pregunto si el Departament d’Igualtat i Feminismes s’atreviria a emprar “Ni Corans” com a cloenda del seu missatge.
D’altra banda, suposo que l’anunci tenia la intenció d’arribar a un públic més aviat masculí, com més ample millor. La conclusió així ho permet entendre: “Les violències contra les dones s’amaguen rere actituds quotidianes que semblen inofensives. No ho són. No hi contribueixis”. El missatge és clar, correcte i entenedor. El faig meu. La resta de l’anunci, no. Fa vergonya, per malgirbat, estúpid, barroer i vulgaríssim.
Costa d’entendre que el Departament d’Igualtat i Feminismes empri disbarats –les referències a la biologia i a la cultura ho són–, accepti com a apropiats per combatre el masclisme un llenguatge força masclista, amb una conclusió redundant i grollera per ser difosa a les xarxes: “#NiHostiesNiViolencia.cat”, “#Nihosties”. A banda d’oblidar que és inapropiat d’una institució que assegura defensar la igualtat, suposo que entre dones també, emprar un registre no gens adient. El feminisme no s’ho mereix. La Generalitat de Catalunya, tampoc.c
Dues institucions catalanes van fer anuncis sobre la violència de gènere poc encertats