El TNC, un puticlub
El periodisme sempre ha explorat nous gèneres i formes. La majoria dels experiments fracassen, però uns quants arrelen i regnen pels segles dels segles. Al segle XVI, Giorgio Vasari va inventar –diguem-ne–, a Les vides, el model de perfil biogràfic que encara avui fem servir: aquelles visions de grans creadors de la seva època –ni més ni menys que el Renaixement– alternen l’experiència directa i les anècdotes amb la documentació, les entrevistes i la construcció narrativa a partir d’escenes (veiem, per exemple, el Papa, emprenyat per la tardança a pintar la Capella Sixtina, que no dubta a colpejar amb una maça el també malhumorat Miquel Àngel). Aquest mateix sistema el van emprar no fa gaire noms com Stefan Zweig o Josep Pla i continuen practicant-lo avui amb brillantor, entre d’altres, Leila Guerriero, Elena Poniatowska, Yasmina Reza, Jordi Amat, Llàtzer Moix o Sergio Vila-Sanjuán.
Avui, en plena efervescència de formats, quan alguns aixecàvem una cella escèptica davant certes fusions d’informació i ficció, he de confessar que han caigut tots els meus prejudicis després de veure Prostitución, l’obra teatral d’Andrés Lima i Albert Boronat que transforma fins al dia 23 el vaixell insígnia teatral de Catalunya, el TNC, en un llòbrec bordell. La feina de les noies, Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste, es basa en un intens treball de reporterisme previ, llargues jornades amb prostitutes reals, de tots els extractes socials (amb tarifes que van dels 20 als 300 euros). Només així, convertint les actrius en mèdiums, es transmet una veritat a la qual no accediríem en un reportatge convencional.
Espanya ostenta el dubtós honor de ser el primer país d’Europa –i tercer del món– amb més consum de prostitució. El debat (legalització o prohibició?) és molt candent i provoca divisions dins el Govern i la societat. Era fàcil convertir l’obra en un pamflet o una visió maniquea. Els directors eludeixen el risc amb les virtuts clàssiques del reporter: donar veu a les directament implicades, oferir tots els punts de vista i traslladar el públic a on passen els fets. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, vagin-se una nit de putes.c