La Vanguardia (Català)

Una salutació als covidiotes

- John Carlin

Han passat dos anys des que el virus es va escapar d’un laboratori, o va saltar d’un animal a una persona, i va tastar carn humana per primera vegada. Què n’hem après? Bé, hem expandit el nostre vocabulari. Paraules abans desconegud­es o en desús surten a totes les converses. Per exemple, covid, pandèmia, brot, variant, antígens, mascaretes, teletrebal­l, Zoom, intubar, distanciam­ent social, pangolí, Wuhan i covidiota.

Sí, covidiota ja ha rebut la benedicció de la Reial Acadèmia Espanyola. La bíblia de la llengua castellana diu que significa una persona “que es nega a complir les normes sanitàries dictades per evitar el contagi de la covid”. O sigui, covidiotes són els que es neguen a confinar-se, vacunar-se, emmascarar-se.

Jo m’atreviria a dir que els savis de la RAE fan curt, perquè una de les coses que hem hagut d’aprendre és que el virus ens ha vist la cara d’idiotes a tots.

Tants avenços humans, tantes meravelles de l’art, de la filosofia, de la ciència, tant Sòcrates, Einstein, Da Vinci, però durant dos anys aquesta bestioleta invisible ens ha superat. Ens ha paralitzat, aterrit i assassinat. I es continua inventant noves jugades per fotre’ns. Apareix la variant òmicron i les borses es desplomen, els viatges es cancel·len, més tests, més vacunes, més frenesí, més pànic general.

La pandèmia torna a les portades, els governs es reuneixen d’emergència i seguim en la ignorància.

No sabem quant de perill representa l’òmicron, si les vacunes que tenim la podran frenar o caldrà buscar-ne d’altres, si mentrestan­t es tornaran a omplir els hospitals, si arribaran més confinamen­ts. Jo soc optimista sempre, covidiota a estones, i m’aferro a les notícies que diuen que l’impacte de la nova variant serà lleu, especialme­nt per als vacunats. Vull creure, com pensàvem fa tot just un parell de setmanes, que això s’acaba. Però la meva debilitat, com la de molts, és que vull creure massa coses.

Els optimistes ens hem equivocat tant com els malastrucs de l’apocalipsi. Jo vaig menysprear absurdamen­t la letalitat de la covid quan tot això va començar. Em consolo quan veig que no vaig ser l’únic i que, d’altra banda, eminents científics van pronostica­r xifres de morts deu vegades més altes de les que hem tingut. Si no hem après humilitat d’aquesta experiènci­a, no hem après res.

Com també hauríem d’haver après, els molts que aparentmen­t no ens n’havíem assabentat, que la gent es posa malalta i es mor i que la gent gran té més possibilit­at d’emmalaltir i morir que la gent jove.

Què més? Vaig posar la frase en anglès “lessons from covid” (lliçons de la covid) a Google i me’n van sortir 1.460 milions de respostes. No les he llegit totes, em sap greu, però sí que he consumit prou articles i estudis científics com per poder concloure que hi ha mitja dotzena de temes que predominen. Les virtuts o no dels confinamen­ts, de les mascaretes, dels protocols hospitalar­is, dels governs autoritari­s, de treballar des de casa, de limitar-se per sempre a viure vides mongívoles o tirar-se a la festa, que són dos dies.

Crida l’atenció l’absència de consens. L’altre virus que ens afligeix avui dia és el que en diem polaritzac­ió. Ens hem tornat tan addictes a la discòrdia, tan aferrats a les nostres certeses particular­s, que fins i tot el terreny de la ciència s’ha convertit en un camp de batalla. Grans cervells no es posen d’acord sobre la utilitat dels confinamen­ts o de tapar-se el nas i la boca en llocs públics. És pitjor que hi hagi una proporció important de la humanitat que qüestioni l’efectivita­t de les vacunes i es negui a posar-se-les, la qual cosa delata una vegada més que bojos que ens hem tornat. Si n’hi ha que pensen així, com voleu que no n’hi hagi tants que voten per Donald Trump?

Els antivacune­s ens ofereixen una metàfora de com està el món. Són l’exemple perfecte de la meravellos­a tendència de l’ésser humà a optar, moltes vegades amb fanàtica convicció, per alternativ­es que van manifestam­ent en contra del bé comú. Pel que fa a la covid, la gran lliçó que ens dona és que és el mirall de la nostra condició, la nostra vulnerabil­itat, de com en són de passatgere­s les nostres vides, que estem a la mercè de forces que lluitem per controlar però que al final no podem, perquè ens morim. En el cas gens improbable que un dia d’aquests aparegui una altra bestiola fins i tot més letal que aquest coronaviru­s, per exemple, una que mati vells i nens igual, la bona o la mala sort tornarà a ser el factor determinan­t.

Però no tenim més remei que continuar lluitant, com va dir no sé qui, “contra la nostra contingènc­ia”. Contra malalties com la covid, contra la possibilit­at que el sol ens socarrimi i contra virus endèmics com la pobresa i l’estupidesa. La batalla per frenar la pandèmia ens ha vist com anàvem a les palpentes repetides vegades. Vam fer el ridícul, com està ben demostrat, en creure que ens encomanarí­em de restes de virus a les superfície­s, i així es van invertir enormes quantitats de temps i diners per a res netejant les bosses de la compra, les taules de les oficines, els seients dels autobusos i els trens amb líquids desinfecta­nts. Però la vam encertar amb les vacunes, i segurament amb les mascaretes i els confinamen­ts, per la qual cosa tenim al·licients per continuar en la causa contra mals que avui semblen irremeiabl­es.

Els covidiotes, els que ho són segons la definició de la RAE, tenen la seva causa també. Es neguen a complir les normes que dicten els governants. Confesso que aquí hi ha un impuls rebel que no em desagrada. Es neguen a espantar-se. “L’òmicron? Bah, me’n ric”. Conviuen amb la covid com si res. Fins que acaben a l’hospital i se’n penedeixen, esclar. Però una mica de l’esperit covidiota no ens aniria malament ara a tots plegats. Si els governs reprimeixe­n la temptació de voler continuar coartant les nostres llibertats, potser assolim el desitjable objectiu d’aprendre a conviure amb el virus, no sense prendre precaucion­s bàsiques, però sí partint de la lliçó que tant de bo hàgim après tots que viure amb por és viure mitja vida. Vull pensar que de covidiotas i de bojos tots en tenim una mica. I que, malgrat tot, som millors així.c

Ens hem tornat tan addictes a la discòrdia, que fins i tot la ciència s’ha convertit en un camp de batalla

La gran lliçó que ens dona la covid és que és el mirall de la nostra condició, de la nostra vulnerabil­itat

 ?? ORIOL MALET ??
ORIOL MALET
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain