La fúria i les paraules
De qui són les paraules? No són de ningú i són de tothom. Però tenen història i estan connotades. És a dir, duen significats que les associen a usos anteriors i potser contaminen l’ús que ens proposem donar-los ara. Poso un exemple: el lema “Fúria feminista”, escrit entre dues fogueres a la pancarta que va encapçalar la manifestació del dia internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, el passat 25 de novembre a Barcelona.
La fúria, ens diu María Moliner al seu diccionari, és “l’enuig molt violent contra alguna cosa o algú”. Entenc que amb aquest anunci de fúria feminista no es vol agredir ningú, sinó expressar l’embafament i fins i tot la ira dels qui combaten la violència de gènere. Però són les fogueres i “l’enuig molt violent” part de la solució?
Les paraules –insisteixo– i les coses arrosseguen vells significats. Fúria evoca encara el substantiu associat des del 1920 a l’adjectiu espanyola i utilitzat per descriure la força de la selecció nacional de futbol. Aleshores els jugadors, curts de tècnica individual o d’estratègia de grup, ho fiaven tot al coratge i el punt d’honor per fer un gol, encara que fos a empentes i rodolons.
Si retrocedíssim en el temps, el terme fúria revelaria significats encara més inadequats a l’ús feminista. Perquè la fúria futbolística enfonsava les arrels semàntiques en la fúria dels espanyols privats de la soldada que van saquejar Anvers el 1576. I aquella va ser una fúria assassina, de trist record, a causa de la qual els vilatans, i sobretot les dones, van patir crueltats horripilants. És el que té la fúria: en coneixem la causa, però poden sorprendre’ns, i no per a bé, els seus efectes últims.
A alguns potser els semblarà una frivolitat fixar-se en les rèmores de les paraules, atès que des de començament d’any han estat assassinades a Espanya 37 dones, víctimes de la violència de gènere. A d’altres no els resultarà incompatible. Diria que la majoria dels ciutadans (excepte un romanent de pitecantrops) ja consideren tan obvi que cal mirar d’erradicar la violència de gènere com que hi ha diferents maneres de denunciar-la, i que unes seran més afortunades i efectives que d’altres. Així sembla indicar-ho l’anàlisi comparativa dels anuncis institucionals publicats a la premsa aquest mateix 25 de novembre.
Per exemple, l’anunci de la Generalitat, patrocinat pel Departament d’Igualtat i Feminismes, que dirigeix Tània Verge. El lema d’aquest anunci és d’una grolleria que grinyola amb el seu caràcter oficial. Ens diu en majúscules: “Ni biologia ni cultura ni prejudici ni broma ni hòsties”, apuntant àmbits des dels quals alguns intentarien justificar actituds hostils cap a la dona. Dic groller perquè hòsties és un sinònim groller de cops –podria tenir aquí un altre sentit: històries, romanços– i perquè posar en pla d’igualtat cultura, broma i hòsties és una reducció grollera, que erra en delimitar el problema i no contribueix pas a resoldre’l.
Un anunci concebut amb la mateixa finalitat pot ser menys furiós, però no per això menys efectiu. Per exemple, el del Ministeri d’Igualtat, dirigit per Irene Montero, que enfoca des d’un altre angle la violència de gènere, ens convida a “Practicar els bons tractes” i s’il·lustra amb la foto d’una parella raonablement ben avinguda (també n’hi ha, d’aquestes). A més d’aquests anuncis, n’hi va haver d’altres. Com el de l’Ajuntament, que, amb el lema “Barcelona antimasclista” i un disseny confús, presentava el masclisme com un incendi descontrolat. O el de Transports Metropolitans, que en to vehement però no tavernari atacava l’assetjament sexual al bus i el metro.
Tots aquests anuncis perseguien un mateix fi. Però ho feien amb matisos diferents. Quin aconseguirà més bon resultat? Aquesta és la qüestió. Les causes més justes –i l’erradicació de la violència de gènere n’és una– s’han de defensar amb fermesa, però també amb persuasió, avançant cap a una educació igualitària, anteposant la cerca de l’acord al to busca-raons. La seducció donaria, crec, millors fruits que l’“enuig violent” que Moliner associava a la fúria. I això els defensors institucionals de causes justes no poden oblidar-ho.
Les paraules no són de ningú. Però defineixen cadascú en funció de com les fa servir.c
Potser la grolleria no és la millor arma per combatre la violència de gènere