Futbol al pati de l’escola
La Generalitat promou que el camp de futbol deixi de protagonitzar els patis escolars. La idea és fomentar un replantejament de la distribució de la superfície perquè altres activitats lúdiques també hi tenguin espai. A tots aquells que es foten de la proposta:
Això funciona com qualsevol conquesta, i guanya qui té més terreny, sobretot si és el central. Els altres, tot i ser majoria, han de resignar-se a mirar el partit des dels marges. Poden participar-hi victorejant els millors, que normalment seran els capitans dels equips, que decidiran qui hi pot jugar. Si no ets bo, hauràs d’ensabonar-los; llavors et posaran de porter. Si ets una nina, hauràs de fer molts mèrits, costarà que te’ls reconeguin i sempre els valoraran menys. En definitiva, aprens des de la infantesa com funciona el món.
Eliminar el futbolcentrisme dels patis escolars, canviarà la manera de relacionar-nos? Potser sí. I això crearà una societat més inclusiva que tengui
Jugava a bàsquet, però hauria preferit quedar-me vora la font per llegir i escriure
en compte tots els col·lectius, segons pretén aquesta proposta?
El pati del meu col·legi era com haurien de ser-ho tots: extens. Tenia camp de futbol, pista de bàsquet, dues àrees amb gronxadors, una piscina, mil racons per jugar a fet i amagar, un eucaliptus. A l’hora del pati, jugava a bàsquet desitjant que sonàs el timbre perquè hauria preferit quedar-me vora la font per llegir i escriure. Era introvertida, i participar en qualsevol cosa m’avorria, amb la mala sort que l’educació es basa en la participació. Després vaig conèixer el meu millor amic, amb qui vàrem mantenir una llarga correspondència. Avui és escriptor, però no es guanya la vida amb això.
Amb els meus companys d’EGB –un d’ells pegava bones xupinades– continuam en contacte. D’aquell col·legi públic sortiren grans músics, actrius i dramaturgs reconeguts. Això té a veure amb el fet que el futbol no era el protagonista del pati de l’escola? Tant se val. Ni el sistema ni els nostres governs han apostat després pels espais que ens pensàvem conquerits: la cultura i uns valors amb els quals ens educàrem, i que encara procuram fomentar. És absurd vanagloriar-se d’haver canviat els jocs de nins, quan res del que aprenguin es tractarà amb respecte i maduresa en arribar a l’edat adulta, sinó com si estassin en un etern esplai infantil i haguessin de conformar-se amb un aplaudiment.c