Podem gestionar l’ansietat constant
Primer va ser la perplexitat i després va venir el pànic i l’emergència. Travessem la incertesa, i quan semblava que el malson s’acabava descobrim que el món postcovid és un estat d’alerta permanent. Com enyorava el malaguanyat Franco Battiato, necessitaríem “un centre de gravetat permanent que no ens faci canviar mai d’idea, sobre les coses, sobre la gent”. L’únic cert, de moment, és que el virus –i les seves mutacions– continuarà formant part del nostre paisatge vital.
Tot el secret consisteix a aconseguir una fórmula que no ens exiliï en excés de les nostres vides. Avui dia només un 42% del món està vacunat (molt més a Occident), i ja sabem que en alguns països que tenen accés generalitzat a les vacunes un percentatge gens menyspreable les rebutgen. Aquesta dada confirma que la vacuna és una solució individual però no col·lectiva, i, per tant, parcial. No seran elles soles les que controlin el virus, caldran les altres mesures (ventilació, mascaretes, distància social, detecció ràpida, suport social per als més vulnerables, passi), i algunes, igual com els cinturons de seguretat, els protectors solars, els preservatius o la pasta de dents, s’incorporaran als nostres hàbits personals de salut.
Mentrestant, viurem en aquesta alerta permanent com si fos el nostre centre de gravetat, controlant el pànic. El problema és que això ens obliga a un ús de l’emergència –de vegades erràtic i arbitrari– que mina la confiança en l’autoritat dels que l’exerceixen perquè la promesa inicial que el virus desapareixeria no es complirà, almenys en el curt i mitjà termini.
Algunes persones apliquen –a tall de defensa inconscient– una solució a la incertesa anticipant el pitjor, imaginen els escenaris més temuts (confinament, contagi, mort...) i autogeneren una ansietat permanent. D’una banda, aquesta fórmula els permet la il·lusió de controlar el que passarà perquè ja ho viuen anticipadament –a tall d’espòiler– en els seus temors, però la paradoxa és que el pitjor, llavors, no és el que vindrà, sinó la seva pròpia fantasia anticipatòria. Imaginar la mort possible de manera constant és renunciar a la vida i realitzar la profecia d’autocompliment. Taquicàrdia, falta d’aire, marejos, sudoració, por i bloqueig són tots signes d’aquesta mort en vida.
Un cert nivell d’ansietat és funcional en l’ésser humà, ja que ens prevé del perill, però el problema és passar la línia del pànic que ens paralitza. Què cal fer, llavors, si no podem fugir de nosaltres mateixos i de la nostra por? L’única certesa possible vindrà dels nostres actes, que són la manera d’evitar la inhibició. Un d’aquests actes és conservar les rutines, aquests rituals quotidians que ens proporcionen la il·lusió del que es manté: treball, trobades socials, esport, hobbies. La relaxació, el mindfulness i altres tècniques també poden ser rutines corporals.
Una altra fórmula és evitar la infoxicació, distreure’s una mica d’aquesta allau d’informacions que retroalimenten els senyals d’alerta, perquè semblaria que sabent tantes coses ho hauríem de controlar tot.
Finalment, evitar l’aïllament social i conversar amb d’altres redimensiona la gravetat i relativitza els temors. Fins i tot els pot focalitzar en un aspecte (evitar els interiors) i transformar així l’angoixa difusa en una por concreta, més fàcil de controlar i menys invalidant. Quan no serveixi res d’això, és bon moment per demanar ajuda professional.