Espanya fa dotze anys que té més d’un milió de famílies en què tots són a l’atur

A Huelva, Granada, Jaén i Las Palmas és on el problema és més voluminós

“Sortir amb nom i foto no ajuda, però el que de veritat no volen les famílies és parlar de la seva pròpia situació de pobresa. Ho sento”, es respon, una vegada rere l’altra quan s’intenta conèixer de primera mà com és la vida en una casa on tots els seus membres estan a l’atur. Si bé abunden.

Perquè les llars on tots són aturats de manera involuntària són 1.122.100 segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) el tercer trimestre del 2021.

És més: aquest número a Espanya no ha caigut mai del milió des de fa més de 10 anys. I ni tan sols en la bonança econòmica d’abans de la crisi financera del 2008 es va allunyar del mig milió.

Però se’n sap poc. I això que apunta a drama “estructural”.

L’Alba té 32 anys i viu a Villaverde Alto, Madrid, en un pis de lloguer de 35 metres quadrats amb el seu marit de 40 i els seus quatre fills menors. L’últim té quinze dies. Ell és ebenista. Ella, dependenta. Tota la família està a l’atur des de fa 13 anys. Amb prou feines han tingut –expliquen– unes “esporàdiques i mal pagades feines”. D’altres van haver de rebutjar-les, “perquè implicaven cobrar menys del que rebem amb l’ingrés mínim vital: uns mil euros, quan les despeses mensuals arriben a 1.300”.

Malviuen en una “casa insalubre”, segons la Comunitat. Recorren a la família. “Juguem a pagar o menjar”, resumeix.

Els fa vergonya explicar-ho. Tot i que el seu cas no és únic.

Un altre d’ells és el de Macarena Barbero, de 49 anys, de Sevilla, que conviu amb el seu marit, de 48, i dos fills de 18 i 16. Un tercer, de 24 anys, està independitzat.

Tots a casa seva estan sense ocupació. Tenien un bar i el 2019 van haver de tancar. “No ens donava prou diners. Érem autònoms. Sense dret a atur i sense trobar una altra feina...” Fa mesos que van a una oenagé per aconseguir aliments.

Perquè, entremig, a més, va esclatar la pandèmia.

Enèrgica, segura de les seves paraules, sense cap desànim, resumeix: “Es viu molt malament. Cada mes cal pagar la llum, l’aigua, la comunitat, la hipoteca, que és fins al 2038. Al menjar s’hi arriba molt just. Només cobrem l’ingrés mínim vital, que a mi no em complementa. No vaig imaginar mai que podria arribar a aquesta situació”.

El 2013 és quan Espanya va veure el pic de llars amb tots els seus membres a l’atur. Eren 1.893.600. I amb Andalusia a l’epicentre, amb gairebé 500.000. Després ja venien Catalunya, amb 264.300, i la Comunitat Valenciana, amb 214.500. Malgrat que Espanya es va veure afectada en el seu conjunt. Tots els territoris van veure números alarmants. Alhora, el país prenia decisions per evitar la fallida financera.

Uns i altres centraven llavors totes les mirades. Avui no.

Tot i que en aquest 2021 les llars que encara no compten per a l’ocupació continuen sent més d’un milió. Es concentren a Andalusia, amb més de 300.000. I a la Comunitat Valenciana i Catalunya, per aquest ordre, amb més de 100.000. Gens estrany, perquè aquestes són alhora de les autonomies més poblades. Això canvia si mirem aquest mapa per províncies i per cada mil habitants: Andalusia i les Canàries arrasen i Extremadura i la resta reculen. I més en concret les províncies de Huelva, Granada, Jaén i Las Palmas no fan parangó i superen el llistó de les 40 llars per cada mil amb tots a l’atur. La resta descoloreixen.

Llars, a més, que el 2021 314.700 eren unipersonals i 807.400 de dues o més persones. I si es té en compte que la seva mida mitjana a Espanya és de 2,4 persones segons l’EPA, les persones afectades es disparen més.

Juan Antonio Aguilar és de Sevilla, té 26 anys, una dona igual de jove que ell i una filla de set. Va a un economat social del barri de Nervión, molt a prop de l’estadi Sánchez Pizjuán. I també suma a les estadístiques de l’EPA. Malgrat la seva joventut.

“Treballo molt poc, tot just unes horetes. No trobo res malgrat que faig cursos i el que sigui. L’última feina que vaig tenir va ser de reposador. Fa mesos que vivim junts i ens costa de pagar tot. No tinc ajuts. Tampoc familiars. Ni d’enlloc. Però hem de tirar endavant. Treballo en negre perquè sinó seria una bogeria. És l’única sortida”, afirma. Ho relata veloç i sense titubejos.

Posa cara, al seu torn, a les dades d’una economia submergida sempre difícils de precisar que s’ubicaven abans de la pandèmia entre el voluminós 18% del PIB i un (encara més voluminós) 25%, sigui per Funcas, el sindicat de Tècnics d’Hisenda o l’FMI.

L’Agència Tributària en el seu pla estratègic 2020-2023 la deixava, per la seva part, el gener de l’any passat en un 11%. És habitual sentir entre els experts a qui es consulta que a la crisi actual ha pogut tornar a créixer.

Elsa Santamaría, professora de la Universitat Oberta de Catalunya i sociòloga del treball, assenyala al seu torn que més enllà de la falta de detalls a l’EPA, tots els indicadors estadístics assenyalen que la pobresa a Espanya afecta sobretot la població jove menor de 30 anys. I més les dones que els homes.

Diferències que es repliquen per tipus de llar: més afectades on hi ha menors d’edat, en especial les monoparentals encapçalades per dones. També les unipersonals de joves menors de 30.

La taxa d’atur dels joves, s’argumenta, és altíssima i la precarietat laboral, un problema “gairebé estructural”, explica Santamaría, que pateixen, en particular, joves i dones tant als seus contractes com en les seves jornades i en els baixos salaris que reben. En la població estrangera, a la situació d’una ocupació precària i inestable s’hi suma l’absència o l’escassetat de xarxes de suport i la inestabilitat jurídica, fet que els deixa amb més vulnerabilitat.

Un d’ells és el cas de Sabrina Boukhennoufa, algeriana, de 43 anys, resident a Barcelona fa onze anys. El seu marit, amb una minusvalidesa reconeguda d’un 71%, exsoldador, des de fa 32 anys. Tenen quatre fills menors. I està en atur si bé en el seu cas té estudis superiors. És veterinària. Però per falta de recursos no pot convalidar el seu títol. No pot assumir pagar la matrícula i

“Juguem a pagar o menjar”, explica una família que té l’ingrés mínim vital com a únic recurs

desplaçar-se al campus universitari als afores de la ciutat.

Ha estudiat de tot. Està oberta a tot. Parla àrab, espanyol i francès. I una mica d’anglès. L’última vegada que va treballar de forma més o menys estable va ser el 2018. Només viure en un pis municipal li permet mantenir-se a la superfície amb 500 euros al mes que cobra. Qualsevol imprevist, com la miopia de la seva filla, és un problema. “Jo només vull treballar, estic farta de demanar ajuda” suplica. És al que es dedica cada dia sigui a la Fundació de l’Esperança, Infojobs o des dels diversos programes municipals. Tota la seva família és a França o Algèria. “No deixarem de lluitar mai”, afirma.

Macarena Barbero, des de Sevilla, tot i això, puntualitza: malgrat que es pensi el contrari, “moltes famílies no són immigrants”.

I l’ingrés mínim vital del Govern espanyol ara per ara ajuda uns i altres però no és suficient, és clar, per resoldre el problema de tanta precarietat. La bretxa entre els ajuts i el llindar de pobresa parla de milers d’euros de diferència, perquè està pensat per a un complement dels ingressos de les famílies vulnerables. Aquest setembre, a més, els beneficiaris arribaven a les 800.000 persones, segons l’Executiu; menys de les llars que hi ha en total amb tots els seus membres a l’atur. I fins aquest setembre només s’havien executat 1.400 milions de 3.000 pressupostats.

Mentrestant, les llars amb tots els seus membres a l’atur continuen sense baixar del milió.