Deixa-ho estar

Es dina i no es parla, nens. Durant el primer plat no se’ns permetia parlar. Era el 1967 al menjador del col·legi dels escolapis, carrer Diputació. Teníem set anys, i seria igual els anys següents. Primer plat: dinar, callar i música de fons. D’entre les cançons que sonaven al tocadiscos, me n’agradava molt una que no he oblidat. Havia estat gravada l’estiu anterior (això jo no ho sabia llavors) per quatre nois de 25 anys, de Liverpool: Yellow submarine. (Tampoc no sabia que avui seria escandalós el vas de vi blanc que ens servien al primer plat –negre en l’època de festes–, ni que Lennon havia afirmat que era més important que Jesús. Als escolapis, progres, cantaríem a classe Oh Bella Ciao, Blowin'in the wind i L’estaca: porto ben posades totes les vacunes). Segon plat: ja podíem parlar (llàstima, era més agradable el primer plat). Ho he recordat veient el començament de la docusèrie The Beatles: Get back (Disney+, Movistar), on aquells nois de Liverpool, peluts i en ple domini del seu art, es reuneixen per preparar la tornada als escenaris. Tenia nou anys el dia del 1970 en què, a la cua d’entrar a classe, després del menjador i el pati, el meu amic Josep Ramos em va dir: “Els Beatles se separen”. En Ramos estava al dia: “El seu disc es diu Let it be, que vol dir ‘Deixa-ho estar’, ja no en faran més”. En Ramos en sabia (Pep, abraçada!). Les vuit hores del documental The Beatles: Get Back, majoritàriament gravades en un estudi de Londres el 1969, immortalitzen els dies del cant del cigne dels evangelistes de la música del segle XX. No és un documental per entretenir-se, és l’acta notarial de l’última flamarada d’una epopeia musical. Aquí entens que aquestes cançons eternes –Get Back, Let it be– no hi són des de sempre, ja que tu les veus néixer davant els teus ulls en aquesta càpsula d’immortalitat.

David Broncano parla de la mateixa manera amb un raper marginal i trencador que amb Gerard Piqué, Miquel Montoro o – aquesta setmana– Belén Esteban. Broncano els iguala a tots a La Resistència (Movistar+) mitjançant la comèdia. O sigui, el riure. I la paròdia n’és l’instrument. I la paròdia ben entesa comença per un mateix. I els convidats de Broncano aprenen ràpid en el seu escenari que no hi ha res més graciós que prendre’s amb distància el que t’havia semblat sagrat (el teu ego), i que l’autoparòdia sempre és redemptora. – @amelanovela