La Vanguardia (Català)

Harold Ross i la taula rodona de l’hotel Algonquin, gat inclòs

- Juan Antonio Giner Soci fundador de l’Innovation Media Consulting Group

Demà es compliran 70 anys de la mort de Harold W. Ross, fundador de The New Yorker, recentment immortalit­zat a The French Dispatch, la pel·lícula de Wes Anderson.

El missatge va ser lacònic, “all is over” (s’ha acabat). Ja mai més no se sentiria la seva intimidado­ra veu quan contestava o feia trucades amb un enèrgic “Ross”.

I mai més no se’l sentiria demanar més i més “facts”. Tants, que un col·lega li va dir que per què no encarregav­a la Westinghou­se que li fabriqués “una màquina de buscar fets”.

Obsessiona­t per aconseguir que la redacció funcionés com una cadena de muntatge, sempre va sospirar per un “Central Desk” que controlés els fluxos de treball d’“escriptors que escriguin i editors que editin”; dels primers –deia– en tinc molts; dels segons, molt pocs.

Els “tancaments” dels dijous eren apocalípti­cs, i aquell dia en especial es veia Ross passejar inquiet i terroritza­t com un capità Al pont de comandamen­t d’un vaixell a punt de naufragar.

El seu únic tema de conversa era la revista que havia fundat el 1925 amb 33 anys. Va arribar amb només dos llibres, els diccionari­s Webster i Fowler. Amb suport financer de Raoul Fleischman­n, un dels hereus d’una família de forners, Ross sempre es va queixar que no podia pagar bé els seus periodiste­s. Quan va contractar James Thurber li va dir que cobraria 70 dòlars setmanals, però quan va tornar a casa li va telefonar per dir-li que havia decidit pagar-li’n 90; i tot i això, el primer xec va ser de 100. Era la seva manera de prevenir peticions d’augment de sou.

Sis anys abans de llançar la seva revista, Ross va ser un dels fundadors de la Taula Rodona de l’hotel Algonquin, on cada dia dinava una banda d’inclassifi­cables que incloïa la poeta Dorothy Parker (que redactava per a Vogue peus de fotos i il·lustracion­s sobre llenceria femenina), Harpo Marx o Harold Ross, la revista del qual tindria anys després la seva seu un carrer més amunt. L’Algonquin va ser construït el 1902 i molt aviat el seu restaurant es va convertir en refugi d’escriptors, periodiste­s i gent de la faràndula del Broadway musical i teatral.

Ross, després d’un dels seus tres divorcis, va llogar un apartament a 10 minuts de la revista, però en va ser expulsat per haver infringit les normes de decència pública del contracte que prohibien als veïns allotjar en hores nocturnes persones del sexe contrari. Va ser llavors quan va demanar asil a l’Algonquin, on va viure una temporada. Avui l’habitació 610 es diu la Suite Ross.

Aquest conjunt de bohemis eren part de l’hampa literària que gravitava sobre Times Square: menjaven, conspirave­n, jugaven al bridge i al pòquer, i a l’estiu es reunien en una illa que van comprar a mitges per compartir setmanes de vacances.

Transvasav­en alcohol com a cosacs, encara que l’Algonquin havia nascut com un dry hotel. Frank Case, el seu gerent general, oferia allotjamen­t de franc a escriptors a canvi que li deixessin firmats exemplars dels seus últims llibres; i el xef del restaurant tenia instruccio­ns de donar menjar a escriptors famolencs i desnonats. L’hotel era també un lloc propici per a discrets affaires, i l’escriptor James Thurber va viure els seus últims anys (cec, alcoholitz­at i sol) en una habitació de l’Algonquin.

La proximitat d’altres revistes va fer que, amb els anys, l’hotel del 59 West del carrer 44 es convertís en la cantina i bar de moltes d’aquestes redaccions en una ciutat on s’editaven 15 periòdics diaris i mig centenar de revistes.

Fa uns anys, l’hotel va ser venut i es van fer polèmiques reformes; The New York Times va criticar que els nous amos suprimissi­n el quartet de jazz i l’arpista que tocaven al lobby amb l’excusa que “l’única música civilitzad­a és una bona conversa”. Tampoc no els va acabar d’agradar la nova decoració: “sembla un monestir italià reconverti­t en un hotel de cinc estrelles”.

En la meva primera visita de curiós el 1978, quan vivia a Nova York, em va cridar l’atenció un gat majestuosa­ment allotjat al taulell de recepció; era el cat in

residence, una altra tradició que avui subsisteix sota el regnat de Hamlet VIII, successor el 2017 de Matilda III; un “resident” alimentat diàriament pel porter de l’hotel, i de les necessitat­s del qual s’encarrega la Cat

Chief Officer de l’Algonquin. Hamlet VIII observa des del taulell de caoba les anades i vingudes de propis i estranys, fa llargues migdiades sota la xemeneia del lobby, es deixa acariciar, però no gaire, i ignora o rebutja les engrunes que cauen de les taules del restaurant perquè la cuina li prepara dia i nit el seu propi menú.

Llavors encara es podia coincidir amb alguna lluminària del teatre o novel·lista famós i els preus eren raonables. Ara el menjar no està a l’altura de tan gloriós passat i les factures són de jutjat de guàrdia. Però la llegenda de Harold Ross i la Taula Rodona de l’Algonquin continua viva. Gat inclòs.

 ?? BACHRACH / GETTY ?? Figura del peri disme ‘The New Yorker’, en una fotografia del 1 !", tres an#s a$ans de %orir Harold Wallace Ross, fundador de la revista
BACHRACH / GETTY Figura del peri disme ‘The New Yorker’, en una fotografia del 1 !", tres an#s a$ans de %orir Harold Wallace Ross, fundador de la revista

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain