El mossèn que acollia sense preguntar
Sant Medir i Santa Maria del Pi commemoren el centenari del naixement de Josep M. Vidal Aunós
Se’m fa present el record de la teva actitud constant d’ajut a la classe treballadora, a les capes populars, a la causa de Catalunya, de la llibertat. I tot, fet sempre amb un tarannà obert i planer que feia que les coses fossin més fàcils”. Afectuós, el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, s’adreçava (4/XII/1982) a Josep M. Vidal Aunós en motiu de l’homenatge quan deixava l’església de Sant Medir, a La Bordeta. La missiva forma part de la correspondència inèdita del mossèn, a què ha tingut accés La Vanguardia, i que complementa el fons polític del rector a l’Arxiu Nacional.
Les parròquies de Sant Medir i Santa Maria del Pi commemoren ara el centenari del naixement de Vidal en el si d’una família d’ascendència aranesa a Fos de Llenguadoc, localitat francesa a la frontera amb la Vall d’Aran. La figura del mossèn, traspassat el 22 d’abril de 2003 amb 81 anys, va fer-se popular quan l’any 2001 va acollir a l’església del Pi durant gairebé cinquanta dies una tancada de 300 immigrants contra la Llei d’estrangeria.
“Mossèn Vidal era dels qui si calia fer alguna cosa la feia, sense estridències ni grans discursos”, diu Pepita Plana. L’arxivera de Sant Medir i excol·laboradora forma part de la comissió que ha fet un calendari d’actes amb una exposició fotogràfica (fins el 12/XII a la parròquia i després a Santa Maria del Pi); dos col·loquis i dues obres de teatre; un concert de les corals de Sant Medir, La Floresta i l’Orfeó de Sants (5/III), i una missa de cloenda a la basílica del Pi (8/V).
“Abans de l’episodi dels sensepapers, mossèn Vidal ja tenia una llarga trajectòria emparant els desafavorits i la lluita antifranquista i fins i tot va tenir recança que aquella acció no tapés la dedicació de tota una vida”, explica Mn. Enric Subirà, excol·laborador seu i rector després a Sant Medir. “Al campanar de la parròquia hi ha dormit molta gent que li arribava filtrada: ell no preguntava”, diu Ricard Marco, ex veí del barri i comissari de l’exposició. Aquest tarannà va permetre que el 20 de novembre de 1964 les Comissions Obreres a Catalunya es constituïssin al teatre de la parròquia. “El sindicalista Pedro León és qui li ho va demanar”, explica Plana.
“Hi havia un fals sostre on els antifranquistes podien amagar-se”. L’arxivera afegeix que no pas tothom a la comunitat estava d’acord amb el seu tarannà aperturista, “però ell feia el que considerava i no apuntava noms enlloc per no comprometre”.
Vidal Aunós havia estudiat en una escola pública francesa abans d’entrar al seminari de Montrejeau. El 1939 ingressa al de Barcelona i set anys després és ordenat sacerdot. El 1948 entra de vicari a la parròquia de Santa Mònica. “Al barri xino hi havia molta misèria. Molts vivien només de recollir burilles, desfer-les i vendre’n el tabac”, recordava el mossèn. “Allà va prendre consciència social”, apunta Marco. “Per la seva formació francesa, en arribar a Catalunya va tenir un xoc, sobretot perquè era partidari d’integrar els laics en la comunitat religiosa, el seu tarannà no era gens clerical”, afegeix Subirà.
A partir de l’any 1957 a la Bordeta va contribuir a l’obertura d’escoles, espais de lleure i cultura, com també a promoure la construcció d’habitatge social. Un treball de suplència que va trobar molta predisposició en la gent jove, continuant la tasca del seu predecessor, Amadeu Oller. Amb Mn. Josep Bigordà i Joan Colomines, l’any 1964 van crear el premi
Amadeu Oller per a poetes inèdits de menys de 30 anys. Joan Oliver, que va presidir-ne el jurat, li recordava en una carta “els sopars fraternals” en què “m’heu permès d’expressar el meu inconformisme tal vegada massa radical. Amb un somriure finíssim i potser admonitori, bé que sempre benèvol, heu escoltat els exabruptes d’un esperit sarcàstic i en el fons afligit, amb una indulgència i
L’any 1964 CC.OO. es constituïa al teatre de Sant Medir i el 2001 l’església del Pi acollia la tancada de migrants
liberalitat verament cristianes”.
En paral·lel, el mossèn va involucrar-se en les lluites socials. Quan un taller de la Hispano-Suiza va tancar, els treballadors van visitar-lo perquè fes una carta al governador civil. “No us farà cas, ja us acompanyo a veure’l”. Felipe Acedo Colunga no els va rebre, però Vidal va contactar amb les Joventuts Obreres Cristianes i van anar al Ministeri de Treball. La planta va tancar, però l’empresa va indemnitzar-los. Aquell conflicte “va ser el toc especial que et llança per un camí”, va dir. Un altre cop, el Grup de Drets Humans —a què s’havia vinculat amb Joan Carrera, Agustí de Semir, Anton Cañellas i altres— cercava diners per als obrers en vaga d’AEG de Terrassa. Vidal va trucar a Joan Manuel Serrat. Com que no hi havia temps per fer un concert al teatre, el cantautor va demanar quina capacitat tenia. “I va donar un taló amb l’equivalent a la recaptació que s’hauria tret amb 300 persones”, explica Plana.
“Mai no va posicionar-se políticament. Deia, només, que era favorable a les llibertats”, assegura Plana. Va mantenir bona relació amb l’abat Aureli M. Escarré, “que li enviava novicis de Montserrat perquè visquessin la vida comunitària” i que, segons l’arxivera, va fer la darrera missa a Sant Medir abans de l’exili italià. Vidal va acollir reunions polítiques clandestines, del grup CC de Jordi Pujol a la reunificació de la federació catalana de la CNT l’any 1976.
“La seva implicació política i social li va generar també detractors, per això no va ser bisbe”, confessa Mn. Subirà. L’any 1981, Vidal va ser nomenat vicari episcopal de la zona pastoral IV i va haver de deixar Sant Medir. “El van ascendir perquè no molestés”, sosté Marco. El 1991, va tornar a fer allò que li agradava com a rector a Santa Maria del Pi. La comissió del centenari voldria que al nomenclàtor de Barcelona es bategés la placeta de davant de Sant Medir, amb el seu nom.●