El millor dels altres
Quatre vegades a la meva vida he esta ingressat en hospitals o infermeries, una de les quals va ser llarga. Sovint m’ha sorprès la bondat amb què m’han tractat infermeres i cuidadores: sense coneixe’m, sense esperar res de mi; en veure que ho estava passant malament, miraven d’alleujar-me perquè em trobés més bé, sense esperar res a canvi: com si el que em feien fos la cosa més natural del món. El màxim que els vaig poder tornar va ser una estona d’escolta a una infermera que es queixava dels sous baixos que tenien i perquè per venir a l’hospital trigava gairebé dues hores, cosa que l’obligava a haver de matinar més.
No dic que fossin gent per canonitzar. M’agrada repetir que “la pasta humana és sempre la mateixa”. Puc afegir que no tothom em va tractar sempre de la mateixa manera: la mateixa bondat té les seves taques (per temperaments, estats d’ànim o històries personals). A més, i per vincles familiars o d’amistat, he conegut també alguns draps bruts: enveges i gelosia, intents d’una infermera per lligar-se a un metge; i fins i tot la demanda al director d’una clínica privada perquè expulsés una infermera, perquè li havia tret el marit a la dona que presentava aquella demanda (“jo he de jutjar la professionalitat, no la moralitat, i és una bona professional”, em deia). En fi, coses tan normals com la vida mateixa.
Però precisament per això, perquè no es tracta de persones santes sinó fetes de la meva mateixa pasta, he anat comprenent com pot canviar-nos i treure el millor de nosaltres la presència del dolor aliè. He advocat altres vegades per la necessitat de posar a sobre de la taula tot el dolor del món, l’immens patiment de tants innocents: no perquè “ens treguin les ganes de menjar” sinó perquè ens impulsin a menjar de manera sòbria i solidària. I protestaré sempre perquè en temps de pandèmia se’ns hagin donat diàriament xifres de víctimes (que a mi, per descomptat, m’interessava saber també) però mai, en cap informatiu progressista o conservador, no se’ns informi de les altres víctimes quotidianes d’aquesta altra pandèmia de la fam que és molt més llarga que la de la covid. Com si quan el perill ja no m’amenaça deixés de ser notícia.
M’he referit, altres vegades, a la pel·lícula La quimera de l’or de Chaplin, per destacar que en aquest cas no es tracta d’una quimera: tots portem a dins aquest tresor que la brutalitat d’aquesta vida i la nostra pròpia espontaneïtat viciada ens impedeixen de trobar. Per això val la pena fer aquest senzill avís. Podria remetre una vegada més al sorprenent diari d’Etty Hillesum, però prefereixo dir només que, quan traiem el millor de nosaltres mateixos, contribuïm a treure el millor dels altres (encara que també correm el risc que se’ns vulgui crucificar).
L’atenció als altres i la productivitat són les dues mans i les dues cames amb què ens hem de moure a la terra. I es necessiten: la productivitat sense una atenció es converteix en explotació. Però l’atenció sense productivitat pot quedar-se en una simple resignació. Dues males maneres d’estar coix i manc per la terra.
Si traiem el millor de nosaltres, contribuïm a treure el millor dels altres