El savi que no sabia
Luis no sabia, dubtava, i va ser a través del dubte que va aprendre el que pocs saben.
No li agradaria que avui parléssim d’ell. La modèstia, en el seu cas, no era una impostura, sinó la forma més honesta d’afrontar la vida. Escoltava molt bé, amb paciència i atenció, millor que cap altra persona que he conegut, i parlava al final, no per contradir sinó per apuntar.
Va ser un humanista, un amant de la poesia i el coneixement, un home pont, que és el millor que es pot ser, enllaç entre pols oposats.
Va néixer a Madrid el 1932, quan Espanya era una república d’esquerres i la postguerra el va convertir en un progressista, un defensor dels drets civils. Defensava la llibertat quan la llibertat encara no havia perdut el seu sentit, força abans que fos segrestada per una dreta neofranquista que no suportava.
Va estudiar medicina a Madrid, es va especialitzar en psiquiatria i va emigrar a Barcelona el 1959 perquè era l’únic lloc d’Espanya en què podia estudiarse la psicoanàlisi. Va aprendre en l’hospital Clínic i al preventori que l’Ajuntament tenia al passeig de la Bonanova.
Llegia i recitava poesia perquè deia que era la millor manera de gaudir-ne. Molt millor de memòria que llegida. D’aquesta forma li semblava més viva i més pròpia.
Es va casar amb Leticia Escario, una altra psiquiatra, i Rosa Regás va ser una de les seves primeres amigues a Barcelona. A través d’ella van conèixer Gabriel García Márquez. Es van fer amics de matinada, asseguts al cotxe de Luis, recitant poemes i boleros. Passejaven per la Rambla i sopaven en el Flash Flash. Jugaven a les històries i les idees.
Reflexionaven i s’enriquien. Barcelona era la ciutat del boom llatinoamericà. Luis no llegia novel·la, no havia llegit Cent anys de
solitud, i Gabo li va recomanar que ho fes. Li va assegurar que li agradaria, i Luis va descobrir una nova fantasia.
En aquell temps, va començar a treballar amb adolescents, una pràctica que pocs psiquiatres feien perquè l’adolescència no es tenia en compte. Els joves delinqüents eren tractats com a adults i Luis va convèncer la Generalitat que això no podia ser perquè suposava una doble pena, un càstig de què difícilment podrien recuperar-se. Si la societat aspirava a recuperar-los, havia d’abordar les seves mancances psicològiques, acompanyar-los cap a la responsabilitat. Gràcies a ell, el govern de Catalunya va ser dels primers en adaptar la justícia i la rehabilitació social als menors d’edat.
Luis va ser un emigrant que va aprendre a fer arrels pròpies. Defensava la inclusió i rebutjava la integració, deia que quan t’inclous crees una identitat més rica, mentre que quan t’integres oblides d’on vens.
També defensava el dubte.
Sense ell assegurava que no hi havia cultura, ni ciència ni progrés. Sense el dubte no hi podia haver democràcia, només imposició dictatorial, pensament únic.
Creia, per tot això, que som massa tolerants i poc transigents, quan hauria de ser al revés. Hauríem de tolerar més i transigir menys.
Si reconeguéssim que no sabem prou i si ens preocupéssim per continuar aprenent, ens acostaríem a allò que Luis va ser, un home bo i feliç, un savi que no sabia.c
Va aconseguir que la justícia no tractés els adolescents com a adults i els donés una altra oportunitat