Records del debut
Barcelona ha estat una ciutat eminentment operística, des que el 1750, per iniciativa d’un capità general de Catalunya, el marquès de la Mina, que va ser la màxima autoritat del Principat del 1742 al 1767, va introduir les representacions regulars d’òpera a l’únic teatre que hi havia a Barcelona en aquella època, el Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal), on es va gestar la forta passió per l’òpera que han tingut els barcelonins des d’aquells anys.
El 1847, juntament amb el Conservatori, es va fundar el Gran Teatre del Liceu, aleshores de propietat privada, que va reforçar encara més la passió operística de la ciutat. Els propietaris van delegar la gestió teatral en uns empresaris, encarregats de la programació i de la contractació de tots els elements de les funcions operístiques (i del ballet); d’aquests empresaris, el que més va destacar en el segle XX va ser Joan Antoni Pàmias, que va governar-lo del 1947 al 1980.
Pàmias es va distingir perquè va encoratjar els joves que presentaven qualitats vocals a dedicar-se a dur a terme una carrera professional de cant, per la qual cosa havien de passar un temps a Itàlia, aleshores encara considerada l’experiència imprescindible per a la professió.
Al barri barceloní de Sants, on s’havia instal·lat la família Carreras, el fill de la família, Josep, nascut el 1946, va mostrar molt aviat un interès inusitat per la música i el cant, sembla que impulsat per la pel·lícula famosa de l’any 1951, El gran Caruso, de Richard Thorpe, i que protagonitzava el tenor nord-americà de breu però espectacular carrera, Mario Lanza. Amb només pocs anys, el nen va impressionar la seva família, cantant a casa les àries del te
nor sense partitura ni entrenament previ, i especialment
La donna è mobile de Rigoletto.
Una amiga de la seva mare, Magda Prunera, va donar les primeres lliçons de cant a aquell nen tan espavilat i en vista del seu interès creixent per la lírica, Josep va ingressar al Conservatori Municipal de Barcelona. El desembre de 1956, el seu pare el va dur al Liceu, i des del cinquè pis va poder sentir una Aida amb Renata Tebaldi i Umberto Borsò. L’efecte va ser decisiu i Josep Carreras va trobar definida la seva vocació. Uns mesos més tard es va divulgar la seva veu per primer cop a l’aleshores cèlebre programa radiofònic dels locutors Dalmau i Viñas.
L’empresari Pàmias va preparar per a la temporada 1957-1958 unes representacions de les obres de Falla que incloïen l’estrena al Liceu del
Retablo de Maese Pedro ,en què hi ha un paper per a una veu infantil, el Trujamán, i segurament per haver-lo sentit a la ràdio, després de demanar-ho a la seva família, va programar que l’infant, que acabava de fer onze anys, fes el seu debut en aquell Liceu que fins aleshores havia vist només com a espectador. El 3 de gener de 1958 assenyala el debut de Carreras al nostre teatre, on la seva presència va causar sensació. El director musical, el mestre Josep Iturbi, es va emocionar i l’aleshores crític musical de La Vanguardia, va escriure, l’endemà mateix del prodigiós debut: “…el niño José María Carreras, justamente ovacionado por la gracia y la seguridad con que venció las dificultades musicales y materiales de la parte de Trujamán”.
En les seves memòries, Carreras explica que el moment més intens de l’experiència va ser quan el baríton Manuel Ausensi el va agafar de la mà i va sortir a saludar el públic, amb la grandiosa sala totalment il·luminada i plena de gent. El mestre Iturbi va recomanar als seus pares que no deixessin de fomentar el talent del seu fill, que va qualificar d’extraordinari.
Aquella mateixa temporada l’empresari Pàmias va fer sortir el novell intèrpret, el 31 de gener següent, en el minúscul paper del nen que, a La
bohème de Puccini, demana un cavallet de joguina. Carreras va veure’s en el mateix escenari de la diva que havia vist al Liceu poc abans, Renata Tebaldi, i juntament amb el tenor Gianni Raimondi, que cantava el paper de Rodolfo, i que pel que sembla va aconsellar als pares del nen artista que no deixessin de fer-lo progressar en el món del cant.
Ens consta, naturalment, que aquests inicis prometedors podien no haver tingut continuació, però sabem prou bé, ara que commemorem el seu 75è aniversari, que Josep Carreras no sols va fer tots els passos que calien per esdevenir un gran professional, sinó que ha estat i continua essent una figura històrica de la vida operística catalana i de la lírica universal, i un intèrpret que encara podem gaudir en un gran nombre d’enregistraments discogràfics.c
L’actuació de Carreras al Liceu, amb onze anys, va causar sensació