Els 200 milions perduts per Barcelona
La cocapitalitat cultural i científica barcelonina s’hauria de consolidar als pressupostos de l’Estat dels pròxims anys, però corre el perill d’extraviar-se en terreny de ningú si no hi ha una aposta decidida per la seva continuïtat.
Una de les exposicions de la pròxima temporada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) estarà dedicada al psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles (1912-1994), un dels introductors de la psicoanàlisi a Espanya. L’exposició, comissariada per Joana Masó i Carles Guerra, projectarà llum sobre un personatge fascinant que durant el seu exili francès va replantejar la relació de les institucions psiquiàtriques amb els malalts partint de la base que l’arrel de la malaltia mental està en la societat, i no en la persona.
Aquesta exposició, en col·laboració amb el museu Les Abattoirs de Tolosa de Llenguadoc, se n’anirà després al Centre d’Art Reina Sofía de Madrid. Així la capital també tindrà l’oportunitat de descobrir una figura de la medicina que fins ara havia quedat extraviada en un racó de la història.
No és habitual, però tampoc no es pot dir que sigui excepcional el trànsit d’exposicions entre institucions públiques de Barcelona i Madrid, una política que el CaixaForum, en l’àmbit privat, ha convertit en norma. Estava al cas de col·laboracions com aquesta la consellera de Cultura de Madrid, Marta Rivera de la Cruz, quan, fa uns dies, va qualificar de “greuge comparatiu” els fons destinats a la cocapitalitat de Barcelona, i va matisar que una altra cosa seria si els ajuts es destinessin a “crear un corredor cultural” amb “projectes conjunts entre entitats madrilenyes i barcelonines”?
Perquè, precisament, es dona el cas que el CCCB emprèn l’activitat dels pròxims mesos –com aquesta exposició entre Barcelona i Madrid– amb el baló d’oxigen que suposa per al seu pressupost haver rebut mig milió d’euros del fons de cocapitalitat. Aquest paquet d’aportacions de l’Estat a la cultura i la ciència barcelonines és tan recent que moltes persones amb càrrecs de responsabilitat encara en desconeixen la naturalesa i l’abast. La consellera de Cultura de la Comunitat de Madrid probablement no és una excepció.
Mentre l’acord de cocapitalitat es va mantenir en el terreny de les idees no va generar grans reaccions. Però així que ha tingut una plasmació pressupostària de 20 milions d’euros s’han desencadenat les crítiques, de vegades furibundes. Alguns
polítics de la dreta madrilenya han esgrimit la pancarta del greuge (una mena de “Catalunya ens roba”), mentre que a Catalunya, des dels sectors més sobiranistes, s’ha relativitzat la importància de l’acord per tenir una dotació que es veu com a poc ambiciosa per al que es considera el dèficit històric d’inversió estatal.
Aquest és precisament el risc que corre l’estatus de cocapitalitat cultural i científica: quedar-se en terra de ningú, víctima del foc creuat i sense suports entusiastes. Així va ser com va decaure en la seva primera etapa, quan els seus valedors, José Luis Rodríguez Zapatero i Jordi Hereu, van abandonar els seus respectius càrrecs sense que els seus successors (Mariano Rajoy i Xavier Trias) apostessin per donar continuïtat a aquesta política.
Tenen raó els que, des de les institucions culturals barcelonines, adverteixen que aquesta ajuda amb prou feines serveix per alleujar una situació de gran precarietat. Però tot depèn de la intensitat amb què des de la ciutat es defensi l’estatus de la cocapitalitat barcelonina els pròxims anys. La projecció cultural
Les exposicions que visiten altres llocs d’Espanya responen a l’esperit del nou marc
de Barcelona hauria de tenir un reconeixement permanent, de manera que es consolidés aquesta inversió.
El primer acord de cocapitalitat, extingit el 2011 per incompareixença de populars i convergents, va suposar un desemborsament addicional per part de l’Estat d’entre 15 i 25 milions d’euros anuals. En cas que hagués continuat vigent avui dia podríem parlar d’una inversió continuada del voltant de 200 milions d’euros a la ciutat, una xifra gens menyspreable. Aquest és un plantejament de política ficció? Sí, mentre la cultura de Barcelona no sigui un subjecte principal de les polítiques de tots els partits amb capacitat de participar en els governs.