L’asceta de Grizzana
El temps de l’art ha estat benigne amb la figuració transparent de Giorgio Morandi, de qui la Fundació Mapfre presenta a Madrid una exigent retrospectiva que arribarà a començaments d’any a la Pedrera de Barcelona. Fa uns quants anys, en el vernissatge d’un reconegut paisatgista català, vaig coincidir amb un vell farmacèutic bolonyès que tenia la farmàcia més antiga del lloc d’estudiada façana rugosa. Interessat pel que li deia li vaig dir com n’estava de seduït per la ciutat de les arcades i ens vam aturar de seguida a la pintura de Morandi, una devoció compartida de qui havia visitat el taller de Via Fondazza als seixanta poc després de la desaparició del mestre. Un “museu de la memòria” sense impertinents alteracions modernes: el despullat refugi d’un artesà avesat i treballador obsessiu, on només la pols enganxada als models plàstics –ampolles, gerres, objectes domèstics– mostrava el pas dels dies. En els anys que vaig passar a Roma no em vaig atrevir a importunar l’artista, quan sabia per l’amic Milicua, fidel col·laborador de Roberto Longhi, mític historiador de l’art, que estava sempre disponibilitat. En el fons, el respecte ritual envers un pintor de llegenda al món de l’art modern, a qui va definir el 1930 la vestal del Novecento, Margherita Sarfatti amb inesperada simpatia: “Artista solitari i pensatiu, en els seus quadres es respira un aire de tancada i dolça malenconia domèstica”. Insòlita confidència de la dama de ferro del bel·ligerant ultraavantguardisme mussolinià.
Giorgio Morandi va ser un conscienciós pedagog del gravat a l’Escola de Belles Arts de Bolonya durant tota la seva vida. Havia arribat a la pintura després d’un diàleg serè amb els mestres de la tradició europea –de Piero Della Francesca a Chardin–, estimulat sempre a la distància deguda per Cézanne. Tancat més que amagat al seu estudi, amb poques escapades a Roma, París i Venècia, la seva vida va ser un treball silenciós i ardu. Un art de factura rigorosa, de sòlida estructura formal i una lírica delicadesa de tons. Una pintura depurada amb el temps en una sòbria nuesa figurativa: la simplificació radical d’esquemes compositius mutus. Tant Natura morta (1942) com Natura morta (1953) ho demostren. Una obra, és cert, d’entonació precisa i sonora que a partir del 1939 adquireix densitat, els colors s’espesseixen i evidencien de manera clara els motius que vertebren la seva indagació: ampolles estriades, gerres, fruiters, gerros. Un silent univers quotidià. És inevitable aprofundir en la constructiva figuració cézanniana per comprendre les cauteles de Morandi davant la segona avantguarda italiana –el futurisme tardà– que li permeten avançar, ja en els anys de la tornada a l’ordre, una imatge forta del realisme cromàtic que definirà en endavant el seu art diàfan. Pintura oberta a la dramatització eficaç dels objectes comuns en clau emotiva.
Al llarg dels anys quaranta,
Morandi desmaterialitza les formes-color per transmutarles en perfils aguts que en la dècada següent retornen com abreujats projectes florals, potser un callat homenatge a l’art oriental o l’admirativa evocació dels gerros de Renoir. No soc gaire devot del període floral del pintor, que considero un exercici audaç de taller en la seva poderosa dinàmica d’intercanvis de llums i ombres. Com ha assenyalat amb encert la crítica recent, la repetició formal és una significativa constant en l’art madur del pintor –Flors (1942) – amb l’excepció notable, afegeixo, de la diversitat tonal de les obres: objectes simètrics sotmesos a una envoltant il·luminació radial que els modifica.
Potser a l’entranya de l’art magnètic de Morandi hi neix l’activa convicció clàssica de la pintura com a mirall de la natura, però interpretada a través de la mirada d’alerta de l’artista. Ressona renovat el llunyà ressò de Cézanne, la descomposició de plànols i els objectes vistos des d’angles contraposats. El protagonisme de la geometria, en resum, que desafia la percepció lineal en una visió plural d’empremta provençal i la disciplina d’un cubisme centrat pel punxó segur del gravador. Morandi argumenta que el veritable llibre de la natura està escrit amb lletres alienes al nostre alfabet: “Triangles, quadrats, cercles i esferes, piràmides i cons s’entrecreuen en la nova geometria”. I sempre la confidència lúcida: “Un art com el de Poussin, excels precedent, que torna la pintura a la lluita sàvia entre pensament i imaginació”, és una cosa mentale com un projecte iniciàtic velat. L’imperi de les formes. La resta és interpretació. L’artista havia estat translúcid en les seves apreciacions conceptuals: “Els objectes no existeixen més que de manera abstracta, mental, mostrats només a través de les seves relacions en l’espai de la composició”.
Els objectes d’art de Morandi, ara artísticament desfigurats, vivifiquen les natures últimes del pintor, convertides al seu torn en acerades propostes plàstiques –Natura morta (1963). L’ensenyament amb lliçó – tot està en la història– d’un arriscat artesà del color empenyorat en la porfídia per descobrir i descriure la inabastable bellesa de les coses senzilles, tan difícil de tolerar per l’eterna rapacitat humana que traspassa el temps. El Pati de la Via Fondazza (1954), on Morandi torna a pintar, recupera la llum temperada i la paleta continguda del pintor: “Una part de la tela es converteix en pintura pura que enyora els tons tènues però canviants de les cases bolonyeses”. Ens torna al serena esplendor cromàtica dels apunts primerencs –Paisatge (1928) – i ens admira amb el sorprenent disseny de la nova casa de Grizzana. La casa de la vida definitiva per al pintor, pensada i traçada amb pausa però tenaçment per Morandi. Un estricte cub blanc.
L’elaborat desplegament madrileny s’acompanya amb un parell de desenes d’obres contemporànies seleccionades a consciència per Alessia Masi.
Volen, només, homenatjar l’art profund i intens del creador italià. Homenatges d’artista radiants els comentaris del qual deixo per all visitant intrigat.
Morandi descobreix la inabastable bellesa de les coses senzilles