Barcelona en el debut de l’escriptor
Després del deliciós estiu a Trouville, on es va enamorar platònicament de la fascinant Elisa Foucault, l’adolescent Flaubert –catorze anys– es reincorpora a les classes al College Royal de Rouen, on s’exercita component narracions sobre temes molt diversos.
Una de les lectures que el nodreixen és la de La Gazette des Tribunaux, en què es recullen afers curiosos més o menys derivats del jutjat. A les seves pàgines apareix el 23 d’octubre del 1836 el text “Le Bibliomane ou le nouveau Cardillac”. Un corresponsal anònim relata des de Barcelona les aventures del frare “don Vincente" de Poblet, des de la seva fugida del convent fins a la seva condemna a mort. Segons l’estudiós Ramon Miquel i Planas, tota la història, que va tenir força recorregut, era una invenció, probablement del novel·lista Charles Nodier.
Però va ser un bon tema per al joveníssim Gustave, que la desenvolupa al conte “Bibliomania”. Canvia el nom al protagonista, ara Giacomo, el llibreter, que “no tenia més que una idea, un amor, una passió: els llibres”. Al Giacomo li dol vendre els seus millors exemplars. I odia el seu rival, el llibreter Baptisto, de la plaça Reial, que se li avança sovint i li arrabassa peces destacades. Quan la llibreria del competidor es crema, i un client hi apareix mort, les investigacions policials porten fins a l’embogit Giacomo, que no s’ha estalviat l’homicidi per satisfer la seva bibliofília.
“Bibliomania” va veure la llum a la revista de Rouen Le Colibri, el 12 de febrer del 1837. La firma es limitava a una F, de manera que “ningú no es va interessar pel text” fins que, després de la mort de Flaubert, va aparèixer el manuscrit original, segons ens explica el biògraf Herbert Lottman. La llegenda barcelonina de l´exmonjo bibliòfil i assassí hauria inspirat la primera publicació del futur autor de Madame Bovary.
poble, Yonville-l’Abbaye, que és idèntic a Ry. L’escriptor, a les seves notes preparatòries, va esbossar fins i tot un mapa que no en deixa cap dubte.
L’alcalde, Christophe Hoguet, interromp la seva gimnàstica matinal i rep espontàniament a casa seva, en xandall, La Vanguardia.
“És abans que res un orgull per a Ry que fos la font d’inspiració de Flaubert, encara que no l’única – comenta–. Ens aporta bastant de turisme. Tenir aquest patrimoni literari atreu molts visitants per descobrir les fonts de la novel·la. Això ens ajuda a mantenir el nostre atractiu, a conservar de la millor manera possible la nostra vida associativa i comercial”.
El filó Flaubert/Bovary s’explota a fons. Diversos comerços han triat aquests noms. Alguns reprodueixen textos de l’autor als vidres dels aparadors i els van canviant. La fleca exhibeix la seva definició d’una orquestra: “Imatge de la societat; cadascú fa la seva part i hi ha un cap”. La biblioteca també cita Flaubert a la finestra: “Biblioteca: sempre cal tenir-ne una a casa, principalment quan es viu al camp”.
La majoria d’habitants de Ry assumeix com una cosa molt positiva la vinculació del poble amb Flaubert. Però hi ha excepcions, com la propietària d’un comerç, que va demanar l’anonimat.
–Sap, jo detesto Madame Bovary.
–Què diu ara... per què? –No m’agrada Flaubert, la seva manera d’escriure, la seva literatura. M’agrada molt més (Guy de) Maupassant, he, he. –Vostè és d’aquí?
–Sí, sí, vaig néixer aquí, a Ry. –Què li molesta tant de Madame Bovary?
–Crec que és una història agafada amb pinces, una història d’adulteri. Si ho pensa, no era una bona persona, una bona mare. Era una dona insatisfeta que només pensava en ella i que va destruir moltes coses al seu voltant. Per mi no és una heroïna.
–I per què es va convertir en una figura de la literatura universal?
–Això és un misteri. És el mateix que Picasso. Per què va triomfar tant? És la subjectivitat de l’art.
Quan ens acomiadem, amb bon humor, la interlocutora prega al periodista: “No escrigui que detesto Madame Bovary. Em linxaran! Que quedi entre nosaltres”.
A l’antic cementiri de Ry, annex a l’església, es conserva la tomba d’Eugène Delamare, mort només un any després que la Delphine, el 1849. El metge tenia 37 anys. La Delphine, desesperada pels seus amors impossibles, s’havia llevat la vida ingerint verí el 1848, als 26 anys. La seva làpida va desaparèixer a finals del segle XIX. Queda, al mur exterior de l’església, una placa d’homenatge, col·locada el 1990 per la Federació Nacional d’Escriptors de França i l’Acadèmia de Províncies Franceses. “En memòria de Delphine Delamare, nascuda Couturier, Madame Bovary (1822-1848)”, diu la inscripció. A pocs metres hi ha una làpida molt més gran, moderna i lluent, amb una bandera canadenca, en memòria dels dos soldats del regiment Manitoba Dragoons que van morir el 30 d’agost del 1944 en l’alliberament de Ry, durant la II Guerra Mundial.
A una vintena de quilòmetres de Ry, a Rouen, la capital de Normandia, hi ha la casa on va néixer l’escriptor, que disposava d’una clínica. Avui és un museu dedicat a la seva persona i a la història de la medicina. El pare del novel·lista, Achille Flaubert, era un metge eminent, cirurgià i professor. Un dels seus alumnes va ser precisament Eugène Delamare, per això l’escriptor es va fixar en la història tràgica de Ry.
El museu mostra una mòmia humana d’origen i època desconeguts i un enorme llit per acomodar-hi sis pacients. Flaubert es va criar en aquest ambient, que el va afectar. En una carta al seu amic d’infantesa Ernest Chevalier, el novel·lista li explicava que havia crescut “enmig de les misèries humanes, de les quals em separava una paret; potser per això tinc aires fúnebres i cínics”. I en una altra missiva va escriure: “Recordo haver viscut, el 1832, una epidèmia de còlera. Un simple envà separava el nostre menjador de la sala dels malalts, que morien com a mosques”.
La ciutat de Rouen també és present a l’obra de Flaubert, especialment els voltants de la seva impressionant catedral gòtica. Hi ha una estàtua en honor seu a la cèntrica Place des Carmes.
L’itinerari pel país de Flaubert acaba a la localitat de Croisset, a sis quilòmetres a l’oest de Rouen, on la família tenia una residència amb vistes magnífiques sobre el Sena. L’escriptor hi va viure i hi va escriure gairebé tota la seva obra. Es deia que el llum encès durant tota la nit, perquè Flaubert treballava, servia d’orientació als pilots dels vaixells. Avui queda només una petita part de l’antic Pavillon Flaubert. La finca va ser venuda per la neboda i hereva, la Carolina, i convertida en una destil·leria. A la II Guerra Mundial va ser bombardejada. La casa acull un petit museu que s’obre per a visites concertades.
La zona ha canviat molt des dels temps de Flaubert. Alguns edificis estan gairebé en ruïnes, abandonats. La màgia del riu es manté, com també les postes de sol espectaculars, però abunden les lletges instal·lacions industrials. L’escriptor hi veuria un paisatge transformat. Potser s’inspiraria igualment perquè els sentiments humans són eterns, com les aigües del Sena.c