El Museu de l’Àfrica expia els pecats
L’antic temple de la propaganda colonial de Leopold II acull una exposició sobre la història dels zoos humans
Londres, Barcelona París, Viena... Totes les grans ciutats van tenir exposicions sobre ‘l’altre’ o ‘els salvatges’
Plogui o faci sol, els bonics parcs, jardins i llacs que s’estenen davant del Museu de l’Àfrica, a Tervuren (Bèlgica), són un regal per a la vista a qualsevol estació de l’any. Però com pot llegir-se en un dels soterranis d’aquest antic temple de la propaganda colonial, obra del rei Leopold II, “tot passa, excepte el passat” i la institució, que ha dut a terme una profunda transformació per admetre el seu paper en la propagació del racisme i el silenci davant dels abusos comesos a l’Àfrica, continua expiant els seus pecats.
Va ser en aquells mateixos paratges, coincidint amb l’exposició universal de Brussel·les del 1897, on Leopold II va fer construir tres poblats africans. Els seus habitants eren 296 congolesos portats per a l’ocasió des de l’Estat independent del Congo, un immens territori que llavors era propietat del monarca. L’objectiu, atreure inversors i guanyar-se el suport de l’opinió pública per a la seva empresa colonitzadora.
Per a set d’aquells congolesos, el caprici real va resultar fatal. Sis homes i una dona de menys de 25 anys van morir com a conseqüència de les malalties, el fred i l’esgotament. Però a ulls de Leopold II, la iniciativa va ser un èxit (un milió de persones van visitar l’“exposició”) que el va animar a construir allà mateix el Museu Real de l’Àfrica Central, una peça clau en la difusió dels estereotips racistes que van servir de base teòrica del colonialisme.
Fins al març del 2022, la institució acollirà l’exposició itinerant
Zoos humans, comissariada per l’historiador francès Pascal Blanchard i el col·lectiu Achac, en col·laboració amb els especialistes belgues Maarten Couttenier i Mathieu Zana Etambala, per posar el focus en el paper que va tenir Bèlgica en aquest fenomen, que, en realitat, va ser mundial.
Londres, París, Barcelona, Viena, Madrid, Dresden, Dublín, Marsella, Anvers, Lieja... A finals del segle XIX i principis del segle XX, totes les grans ciutats europees van tenir els seus propis zoos humans, també als Estats Units i al Japó, una evolució dels espectacles de monstres que presentaven altres éssers humans com a inferiors. “L’altre”, “els salvatges” variaven segons l’ocasió.
Sovint eren africans, però també es van exposar samis, australians, filipins, indis, bretons, alsacians, flamencs... Tots som l’altre per a algú.
L’exposició repassa les teories sobre la raça que, malgrat la seva nul·la base científica que ja llavors era objecte de discussió, van servir de cos teòric del colonialisme. Cromos, postals, pòsters, llibres amb mesures de cranis, cinema... “La propaganda colonial va utilitzar tots els canals a la seva disposició per influir en el públic i presentar l’altre com un ésser inferior que necessita que els europeus – blancs, superiors– anem a civilitzar-los i salvar-los”, explica Couttenier. La realitat, com recorden dues pintures de l’època, era menys civilitzada. L’obra europea només avançava a cop de fuet. A finals del segle XIX, els zoos
humans es van fer enormement populars. Primer hi portaven individus. Després, famílies i grups sencers. Se’ls presentava com a éssers perillosos i irracionals, seminús, guarnits amb collarets d’ossos que suggereixen canibalisme i vestits de forma “tradicional”, encara que llavors ja no fessin servir aquella indumentària. A partir del 1915, els zoos humans van canviar lleugerament. Els salvatges van passar a ser representats com a “indígenes” i “artesans”. Amb l’arribada del cinema, els europeus van perdre interès en aquestes estampes exòtiques. Després de l’holocaust i de la participació de soldats de les colònies a la Segona Guerra Mundial, es va perdre el gust pels espectacles humans. Amb tot, l’exposició universal de Brussel·les del 1958 va obrir un “poblat congolès”. El rebuig de part de l’opinió pública i l’actitud racista del públic, que tirava plàtans als africans, va obligar a tancar-lo abans d’hora.
“Reunir tot aquest material ha estat una feinada enorme, però queda molt per fer. Perquè qui és aquell home, aquella dona?”, es pregunta Couttenier. L’exposició singularitza algunes víctimes, com els africans morts durant la seva estada a Bèlgica, Saartjie Baartman, una dona sud-africana amb un cul descomunal que alimentava les delícies de la burgesia parisenca i londinenca (“la deformació més gran del món”), o els congolesos forçats a fer de models per a un artista belga, Arsène Matton, que els posava guix calent a la cara per treure’ls el motllo.
“No és una exposició alegre”, comenta Couttenier, capcot. A la sortida, el visitant topa amb diverses frases seleccionades pels treballadors del museu, microagressions que senten sovint i que mostren com de present continua sent el racisme a la societat. “Dius que ets belga, però d’on vens, en realitat?, “El pis ja està llogat, em sap greu”, “Tens ritme a la sang”, “Que guapa que ets, per ser una dona negra”...
Tot passa, excepte el passat.c