Una Constitució de museu
Com tot a la vida, l’obra d’art té un recorregut que escapa als designis del seu creador. La peça, concebuda a la ment de l’artista, pot transitar després pel seu propi taller, per una galeria, per un museu, per un domicili particular, per un despatx corporatiu, per una zona franca, per la caixa forta d’un banc o per un abocador o planta de reciclatge. Depèn de l’atzar i del cànon que impera a cada època. Al museu, al saló, a la seu corporativa o fins i tot a la caixa de seguretat pot continuar exercint la seva influència al mercat i al debat sobre les tendències artístiques. Però hi ha un destí que és un atzucac: el gabinet de curiositats, on van a parar coses –des de quadres tronats fins a cranis o mussols dissecats– que tenen com a tret comú el fet de ser objectes que de tan obsolets han esdevingut rars.
Avui és fàcil constatar una confluència de factors que conviden a pensar que la Constitució espanyola, que aquest dilluns celebra el seu 43è aniversari –el mateix que processos tan vigents com la revolució sandinista o els acords de Camp David–, corre el risc de convertir-se en peça d’un gabinet de curiositats.
Els factors es ressenyen avui a la secció de Política. Es resumeixen en un progressiu desinterès de la població cap a un text legal que perd vigència i en una polarització política extrema que en fa inviable la renovació. Almenys, a curt i mitjà termini. En poc temps pot quedar relegada a la vitrina d’una Wunderkammer, custodiada per un tribunal tan obsolet com ella mateixa.
Mentre cada 6 de desembre es constata que no hi ha una majoria parlamentària per fer un reset a la Carta Magna, els canvis socials se succeeixen de manera vertiginosa. En especial, els motivats per la tecnologia. De l’amenaça d’un ús insensat dels algoritmes ens protegeixen en part articles constitucionals com els que regulen el dret a la intimitat o a l’honor. Però cada vegada hi ha més espais per emparar. Per exemple, el dret que les decisions transcendentals sobre la nostra vida les prenguin els éssers humans i no les màquines. Màquines com les que generen aquests algoritmes que ja influeixen en la determinació de concedir o no la llibertat a un pres a les presons catalanes.