Epitafi per a un mite
Angela Merkel va governar durant 16 anys l’RFA i va enlluernar mig món amb l’aura de la “gran capitana”, la dona que va salvar el país de les crisis dels fugitius, de fonamentalistes, de pandèmies i de les insolvències de diverses nacions de la Unió Europea. Tot això és cert... Però només fins a un cert punt. Perquè si s’observa desapassionadament l’“era Merkel”, el primer que salta a la vista és que, durant aquests 16 anys, Alemanya no ha navegat seguint un curs polític clar, sinó que ha flotat amb el corrent. Tota una ostentació de sentit pràctic, si es vol: s’han evitat situacions crítiques dins del país i a la comunitat internacional. I el balanç comparatiu és positiu; l’RFA superava els seus veïns quan va arribar Ángela Merkel al poder i els continua superant, un cop ha marxat.
L’excancellera ha aconseguit tot això sacrificant moltes coses: el seu partit (CDU), les seves conviccions d’altres temps, un projecte de futur per al país ... I molt important (encara que no resulti evident): l’opció de buscar sempre el camí més fàcil ha fet que Alemanya hagi hagut de renunicar, durant aquests 16 anys, a la possibilitat d’assumir protagonisme a l’escena política mundial, d’acord amb la seva fortalesa econòmica, demogràfica i militar.
La CDU, de la mateixa manera que els altres grans partits del món occidental, ha perdut adeptes per desfasada. La seva oferta política no encaixa amb la problemàtica i la sensibilitat de la societat actual; va renunciar durant massa temps a líders que aportessin idees i, en canvi, es va posar en mans d’executius que enlluernaven. Aquest mal general el va agreujar Angela Merkel quan va eliminar sistemàticament les personalitats que destacaven a la CDU i intentaven o podien disputar-li la direcció. Rere el seu pas ha quedat un partit acèfal.
La contrapartida nacional d’aquesta manera de seguir el corrent va ser el ressorgir del radicalisme de dretes. Les esquerres estan en auge i Merkel ha desplaçat clarament la CDU del centre a un centreesquerra-esquerra. Aquest abandonament del bastió conservador clàssic ha permès que es refermi al Parlament un partit d’ultradreta (AfD). El gir “progre” imposat a la CDU va deixar orfes els votants més conservadors. El problema el patirà qui governi Alemanya els propers anys, però electoralment és la CDU la que més ha perdut amb aquest gir a l’esquerra; abans de l’“era Merkel”, els brots ultradretans eren efímers i els seus votants acabaven votant els candidats de la CDU. Ara poden votar AfD.
Els detractors d’Angela Merkel militen principalment al bàndol conservador i, ara que se n’ha anat, li recorden tot el que va dir de paraula i va contradir de fet. Per exemple: “Alemanya no assumirà els deutes d’altres” (1999). I l’RFA és la gran pagadora dels programes del Banc Central Europeu de salvament dels endeutats de la UE. “La societat multicultural no és un model viable de convivència” (2000). I va advocar amb afany per immigracions abundants. “El salari mínim és tòxic per a l’economia” (2005). I com aquestes, moltes d’altres. Si per als anti Merkel els enunciats de l’excancellera han estat “verba volant” a la cinquena potència, per als seus admiradors van constituir mostres de flexibilitat política i pragmatisme. Esclar que davant del desenllaç dels recents comicis alemanys, el mite Merkel ja no enlluerna tant. Però és evident que els mites polítics estan estretament vinculats al poder.
El gir a l’esquerra de la CDU ha permès l’aparició de la ultradreta