Frenar el descrèdit de la democràcia

Avui fa quaranta-tres anys que vam ratificar en referèndum la Constitució espanyola. El resultat d’aquella consulta va ser inapel·lable: el 91,81% dels vots van ser afirmatius, i només el 8,19% van ser negatius. És cert que la conjuntura exigia un canvi, perquè el país emergia de la dictadura franquista, perquè convenia superar disputes civils, perquè els anhels democràtics eren àmpliament compartits i perquè la situació econòmica prometia. Però també ho és que la Carta Magna ha regulat des d’aleshores el període més pròsper i pacífic de la història d’Espanya i l’ha situat en termes de qualitat democràtica entre les democràcies plenes del planeta, Europa inclosa, on està per sobre de la de països del nostre entorn immediat amb més tradició de règim de llibertats.

En aquests quatre decennis llargs, els retocs de la Constitució espanyola han estat mínims i forçats per imperatius conjunturals. En el mateix període de temps, països principals de la Unió Europea han introduït canvis, en ocasions substancials, en l’ordenament constitucional. I no perquè aquest se sustentés en bases febles o inestables, sinó perquè l’acceleració de les transformacions socials, que ha adquirit en la nostra època velocitats de vertigen, ho ha exigit així.

No sembla que els canvis que s’han assolit en països veïns s’hagin de produir a Espanya immediatament. La crispació de la situació política, el desacord continu entre els dos principals partits, la política obstruccionista de l’oposició i les tensions territorials sorgides a l’Estat de les autonomies fan molt difícil que es pugui arribar als consensos mínims imprescindibles per abordar canvis en l’articulat constitucional. Aquest bloqueig, tan present també en altres àmbits de la política espanyola, té conseqüències.

La més òbvia és la progressiva inadequació del vestit constitucional a les necessitats de la societat espanyola, que, per la seva part, no ha deixat de rejovenir-se i evolucionar en aquests darrers quatre decennis. Una altra conseqüència menys òbvia, però potser encara més preocupant, és la pèrdua d’afecte pel règim democràtic. No es pot ocultar que l’auge dels populismes, les dificultats amb què es troben les joves generacions per llaurar-se un futur i factors com ara la pandèmia de la covid han tingut també una quota de responsabilitat en aquest descrèdit preocupant de la democràcia. Però més enllà de les causes profundes o no d’aquesta deriva, el que ens ha d’inquietar és el fenomen en si mateix. El suport al règim democràtic, enfrontat al dictatorial, ha caigut set punts –fins a tretze entre els joves– en el curs dels darrers dos anys.

Reformar la Constitució seria probablement una mesura adequada per frenar aquesta caiguda. D’àmbits que reclamen una reforma, sens dubte, no en falten. Tenen a veure amb la regeneració democràtica, el blindatge de drets socials, la successió monàrquica o amb l’ordenació territorial del país i l’encaix de totes les parts. Però mentre que el PSOE proposa aquests i altres canvis, el PP refusa tocar la Constitució, assenyalant que s’obriria la porta gairebé al desmembrament d’Espanya.

Sense negar la utilitat ni la conveniència d’alguns d’aquests canvis, és obligat dir que el problema va més enllà. Cal una ferma reacció didàctica per recordar als qui semblen haver-ho oblidat que no hi ha un sistema de govern millor que la democràcia. I també per recordar, aquesta vegada als nostres polítics, que s’han de comportar amb més responsabilitat que fins avui. La seva conducta hauria de ser absolutament exemplar i amb massa freqüència no ho és.c

La Constitució s’ha d’adequar als canvis de la nostra societat