D’aquell prat, què se n’ha fet?
El cementiri de Camprodon és un lloc humit i fresc, molt agradable. Sobre el portal d’entrada, una escultura laica del noucentista local Joaquim Claret, que va viure a París, on va fer-se amic d’Arístides Maillol. Simbolitza la mort: una dona asseguda que s’aguanta el front amb la mà, acompanyada d’un mussol, símbol de la filosofia, i d’un rellotge de sorra que recorda al visitant la finitud del temps. Les tombes queden amagades rere uns murs, de manera que l’escultura del portal, d’una serenitat clàssica, també presideix el prat que s’estén al davant del cementiri com un balcó sobre el riu i la vall.
Moltes vegades he passejat per aquest prat deliciós. Contemplant l’escultura, admirant el paisatge, pensant en els amics enterrats al cementiri. Sempre pensant també en una transformació meravellosa: durant anys, el prat del cementiri va ser un abocador de runa i d’escombraries. Van colgar l’abocador amb terra fèrtil; i l’herba hi va créixer de seguida gràcies a la pluja generosa. Un lloc que era horrible, pudent i desolat, es va convertir en un jardí.
Pensant com vam fer la Constitució, no se m’acut una metàfora millor. Sortíem del franquisme, que era un abocador de misèria ètica, d’opressió social i política. Teníem a prop, encara en el record, l’immens cementiri de la Guerra Civil. No volíem repetir les matances, s’ha dit. Però, per no ser idealistes, val més reconèixer que cap dels dos bàndols tenia força per imposar-se. Era un empat d’impotències. L’antifranquisme no podia guanyar la ruptura; i el franquisme hauria necessitat un bany de sang per continuar després de Franco. Hi havia, a més, un desig general de tornar a començar, de donar una oportunitat a una pau civil on tothom tingués cabuda. No pocs militars hi van posar obstacles; també els va posar ETA i altres grupuscles violents. Però el desig de girar full era tan gran com visible era la impotència de les parts. Va guanyar una democràcia que no esperàvem, sincerament, tan completa.
La terra fèrtil de les llibertats va colgar les escombraries del franquisme i de la memòria tràgica de la Guerra Civil. En perspectiva catalana, molt activa en aquells moments, vam aconseguir, abans fins i tot de la Constitució, un empelt de republicanisme catalanista (la Generalitat, el president Tarradellas) en aquella Espanya que mutava de dictadura a monarquia constitucional. On hi havia hagut guerra i tirania, hi germinava el prat de les llibertats.
Per què, a diferència del prat de Camprodon, sempre verd, el prat constitucional ara és un fangar lleig i brut? Per què ara la Constitució és o dogmàtica o impugnada? Dos grans mals malmeten la democràcia: l’ambició possessiva dels que s’han servit de les institucions en benefici personal o de partit (corrupció) i la falta de lleialtat de la majoria d’actors: la dreta anticonsens d’Aznar, el nacionalisme català, l’esquerra nova que rebutja els pactes dels seus antecessors, el periodisme que es beneficia del foment de la polarització...
La Constitució era un jardí pensat per a un país de països, inclusiu en tots sentits: social i territorial; i s’ha convertit en un fangar en què cada part somia d’esclafar les altres. L’abocador va reemergir. Va tornar la ruïna moral. Els poders de l’Estat actuen com a venjadors, governar és sinònim de monopolitzar, les institucions són el botí de la política. Qui salvarà el jardí de la Constitució si pràcticament tots els que la van fer possible es dediquen ara a destrossar-la?c
Un lloc que era horrible, pudent i desolat, es va convertir en un jardí