Maneres de sobreviure

Si el llop arribés i ens veiés, se’n tornaria espantat al seu cau. Desorientada, suposo que com vostès, davant un Nadal retallat que no volíem així, envoltada de variants òmicron per totes bandes i sense nord perquè l’OMS recomana que els que passin de seixanta no viatgin aquestes festes, intentant esquivar encara la tristesa d’acomiadar l’Almudena, quedar-nos sense la tossuderia de Bohigas i assumir que Serrat es retira... busco agosaradament un tema que a vostès els alleugereixi el matí.

Baptiste Morizot, especialista a ficar-se en embolics, descriu a Maneras de estar vivo (Errata Naturae) la curiositat innata d’uns éssers vius per coneixe’n d’altres. Una bandada de llops rastrejant un home com ell, per exemple: “Un animal, que et ve a veure des de molt lluny, de nit, per saber qui ets, fins i tot sabent que no ets qui fas veure que ets, que no ets ni del ramat ni tan sols un llop i, malgrat això, investiga”.

Estem farts de sentir-nos observats per les grans empreses, els monopolis, les farmacèutiques, els governants, per Hisenda, l’ull del veí, l’algoritme, les càmeres de la benzinera, per alienígenes... Animals fiscalitzats, examinats, filtrats, gravats, lligats i hipotecats, al capdavall.

L’humà, contemplatiu per naturalesa, va ser dissenyat per mirar lluny, somiar si pot i aprendre d’això. No per sentir la culpa, el pes de l’error, l’equívoc, la pauta que falta, el qüestionari mal omplert, la cita que arriba tard, la gestió a mig fer, la multa impagada, l’espera al telèfon, el tren amb retard.

Tal com va tot, si el llop s’acosta, girarà cua i, benèvol, mentre s’allunyi deixarà anar la seva rialla cínica i ens abandonarà a la sort, barallant-nos entre nosaltres. Que som únics per deixar-ho tot fet miques.

Perquè el ciutadà té unes ganes tremendes d’engegar-ho tot a dida després de dos anys de paciència, necessitem, des del seny, sobreviure. Respirar, desangoixar, deixar de radiar cada minut la incidència de la covid i l’alfabet complet de les seves variants, mediar, relativitzar, estimar sense por, assumir l’atzar com a condició humana, oblidar verbs apocalíptics. Una treva, Déu meu.c