Gegants incontrolats
Fa quaranta anys, quan jo vivia a Bolívia, em va caure a les mans un estudi sobre el tràfic de cocaïna dels països sudamericans cap als Estats Units. Era un treball ben documentat i contenia moltes dades, entre les quals el volum estimat de la cocaïna que Bolívia exportava. No vaig poder evitar de fer un càlcul ràpid: un gram de cocaïna es venia a Miami per cent dòlars; encara que d’aquests cent dòlars només deu es quedessin a Bolívia, el volum de negocis dels traficants era folgadament superior al pressupost de l’Estat bolivià. La conclusió era òbvia: els traficants dominarien l’Estat, si no el dominaven ja.
Tristament, aquella hipòtesi es va confirmar al cap d’uns quants anys quan el general García Meza, que havia ensangonat el país amb un dels cops d’Estat més violents de les últimes dècades, va ser condemnat, entre altres delictes, per tràfic d’estupefaents, juntament amb el seu temible ministre de l’Interior, el coronel Arce. García Meza va morir a la presó. No crec que sigui cap disbarat pensar que un dels objectius que tenia quan va donar el cop d’Estat era apoderar-se d’una part d’aquell negoci tan suculent.
No vull posar unes empreses totalment legals que han transformat el món amb la seva capacitat d’innovació al mateix nivell que els traficants d’estupefaents, per descomptat, però avui el volum de negocis de les grans empreses tecnològiques convida a fer comparacions semblants. En l’exercici fiscal 2020-2021, Amazon va facturar 457.965 milions de dòlars. Apple, 365.817 milions. Alphabet, la matriu de Google, 239.210. Microsoft, 176.251. Facebook –avui Meta–, 112.329. Les grans tecnològiques xineses, com Tencent o Alibaba, també facturen sumes estratosfèriques.
No sé si al lector li passa el mateix que a mi, que a partir d’un número de zeros perdo el sentit de la proporció, però d’aquestes xifres se’n pot treure una dada que fa pensar: la majoria dels països del món no arriben a produir en un any el que qualsevol d’aquestes companyies factura en el mateix període de temps. La facturació anual d’Amazon equival a més d’una tercera part del producte interior brut espanyol i és superior al PIB de països com Dinamarca, Colòmbia o Sudàfrica.
És evident que això dona a aquests gegants tecnològics un poder que excedeix el de molts estats. Un poder real, verificable. Ni el mateix Stalin s’hauria atrevit a posar-lo en dubte amb la pregunta que va fer quan el ministre d’Afers Exteriors francès, Pierre Laval, en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, li va parlar de la necessitat de fer no sé quines concessions per acontentar el Papa: “¿Quantes divisions té, el Papa?”. Només cal mirar les xifres de facturació i de beneficis d’aquestes empreses per arribar a la conclusió que tenen moltes divisions.
Durant segles els estats han estat els actors principals dels afers internacionals. Ara, aquestes grans companyies rivalitzen amb ells en influència geopolítica, condicionen el marc en què els estats projecten el seu poder econòmic i militar i estan redefinint les relacions personals i laborals i els contractes socials a pràcticament tot el món.
Aquestes companyies tenen dos avantatges. En primer lloc, no operen exclusivament en un espai físic, sinó que han creat una nova dimensió –l’espai digital– en la qual exerceixen una influència determinant. En segon lloc, ofereixen un ampli espectre de productes, digitals i materials, que avui són imprescindibles per organitzar la vida social. Sense els serveis que ens donen i la infraestructura tecnològica que han creat, el món no hauria pogut continuar funcionant durant la pandèmia. A més, innoven constantment i tenen una capacitat financera pràcticament il·limitada.
Aquestes empreses, però, no poden independitzar-se de l’espai físic, i per això els estats encara poden intentar controlar-les. Però cal que ho facin col·lectivament –almenys els estats europeus–, perquè individualment és molt difícil que ho aconsegueixin.
Fa molts anys que sentim dir que hi ha molts problemes que no es poden resoldre des d’una perspectiva nacional, sinó únicament cooperant entre tots els estats. El del tràfic d’estupefaents, per exemple, o el canvi climàtic. Ara, amb la variant òmicron, acabem de tenir una prova palpable que la pandèmia de covid també pertany a aquest grup, i que intentar combatre-la a nivell estatal és dibuixar ratlles a l’aigua: o ens vacunem tots, a tots els països, rics i pobres, o el virus continuarà mutant i fent estralls.
Amb la regulació de l’activitat d’aquestes empreses –que en si no són cap factor negatiu, al contrari, han generat un progrés inqüestionable– passa el mateix. O ens hi posem tots junts o val més que pleguem. La Comissió Europea hi està treballant des de fa temps. Ja ha adoptat normes per controlar l’ús de les dades que acumulen i per tal que paguin els impostos als països en què operen, no on els convé. Ara està intentant que el Parlament Europeu aprovi normes sobre els mercats i els serveis digitals. L’objectiu és garantir la igualtat de condicions per competir en el món digital i assegurar que totes les empreses col·laborin per excloure de les seves plataformes els continguts il·legals.
Fa més d’un any que els legisladors i els reguladors europeus discuteixen aquestes normes. Convé que s’afanyin a aprovar-les. L’objectiu no és retallar el poder d’innovació d’aquestes companyies, però sí sotmetre’l a un control democràtic. És una lluita titànica. Si badem, ja no caldrà que hi perdem el temps. El geni haurà sortit de l’ampolla i no hi haurà qui el torni a ficar dintre.c
La facturació de les grans empreses tecnològiques supera el PIB de la majoria dels estats del món