Marge de maniobra

Resulta que la nova llei de Trànsit modifica una potestat que molts conductors ni recordàvem tenir

La nova llei de Trànsit, Circulació de Vehicles de Motor i Seguretat Viària aplica noves sancions, sobretot per manipular el mòbil, però també modifica una potestat que molts conductors ni recordàvem tenir. Es veu que, fins ara, la velocitat màxima permesa en una via d’un sol carril per sentit es podia superar en 20 km/h per avançar un altre vehicle. Si hi havia un 80 emmarcat roig i línia discontínua, podies accelerar legalment fins a 100 per hora mentre avançaves. Aquest marge, ara eliminat, sempre m’havia semblat un invent de mon pare. Fa vint anys que va morir, però encara el recordo al volant, defensant que no passava res per sobrepassar una mica el límit màxim de velocitat. De fet, la “mica” en qüestió la xifrava en aquests 20 km/h de marge que ara acaben d’eliminar. Quan, de nen, el sentia parlar dels límits de velocitat elàstics, em semblava evident que allò era una falòrnia destinada a esquivar les crítiques de ma mare i mon àvia, la seva sogra, que sempre trobaven que corria massa. Ara veig amb claredat que mon pare no s’ho havia inventat ex nihilo, sinó que ho devia haver tret del codi de circulació. El que passa és que ell ometia graciosament que aquest excés de velocitat només era legal en l’instant d’avançar. Segons ell, qualsevol senyal amb una limitació de velocitat convidava a aplicar la lògica laxa del qui-diu60-diu-80 i avall va que fa baixada. Quan, després de la seva mort, els radars es van generalitzar i vaig començar a rebre multes per anar a 109 km/h en trams limitats a 100 o a 87 km/h en trams de 80, me’n recordava sovint del seu somriure murri. Ara que he descobert que el marge existia me n’he tornat a recordar. La memòria té muses inspiradores ben peculiars.

Els xocs frontals provoquen accidents de trànsit terribles i, segons llegeixo, el 70% dels morts en carretera passen en vies d’aquestes característiques. La velocitat és un plaer que pot provocar addicció.

Una droga. Però la causa de la majoria d’aquests xocs frontals és la impaciència. Una incapacitat patològica de reduir el ritme que sembla un tret general de la nostra espècie. Molts ho hem viscut. Conduïm a una mitjana de 60 km/h per una carretera i, de sobte, ens apareix un vehicle al davant que va a 55 km/h. La diferència és ridícula. No és un tractor que circula a 30 km/h ni un tràiler que ha de frenar a les baixades, sinó un vehicle com el nostre que va una mica més lent. I, tanmateix, des del mateix moment que toquem fre al seu darrere ja comencem a mirar quan el podrem avançar. Sovint som incapaços d’adaptar-nos a un ritme més lent. En una carretera d’un sol carril, però també en el tren de vida que portem, en el consum i la despesa energètica. Ens regim pel lema olímpic. Som esclaus del citius, altius, fortius, i aquest moviment uniformement accelerat ens exigeix anar sempre al límit. Mira com va tot, pare, que ja no tenim marge ni per avançar.c