Viure havent causat una mort accidental
Ser responsable involuntari d’una defunció provoca un dol culpogen i desautoritzat que requereix ajuda
Casos com el d’Alec Baldwin, que va disparar i va matar accidentalment la seva companya de rodatge Alina Hutchins o el de la mare d’uns alumnes de l’escola Fomento Montealto de Madrid que, fruit d’una distracció en el maneig d’un cotxe automàtic, va provocar un triple atropellament a les portes del centre escolar i va causar la mort d’una nena de cinc anys encongeixen el cor i susciten empatia cap a les víctimes mortals i les seves famílies.
Però, i els autors d’aquestes morts? Com es deuen sentir? Es pot girar full després de ser responsable involuntari que una persona perdi la vida o es viu amb culpa perpètua? La resposta importa, perquè cada dia passen morts accidentals i qualsevol, sense excepcions, pot veure’s involucrat en una.
“Un pot continuar vivint, però d’una altra manera; és com si t’amputen una cama, que pots continuar, però de diferent manera”, assegura José González, psicoterapeuta especialitzat en processos de dol i a atendre persones que de vegades veuen morts involuntàries i accidentals.
Ingeborg Porcar, psicòloga i directora de la Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de la UAB, assegura que ser autor d’un accident mortal, al marge que s’hi hagi tingut responsabilitat o no, “no se supera mai si no tens ajuda psicològica especialitzada, perquè superar aquestes situacions requereix uns recursos cognitius que no tothom té”. Ara bé, amb una intervenció especialitzada i primerenca “es pot sortir d’aquestes situacions sense seqüeles que afectin la teva qualitat de vida”, puntualitza Porcar.
La clau, precisa l’especialista en trauma i crisi, és treballar per assumir el que ha passat i fer-ne un aprenentatge en lloc de sentiment de culpa. “Tots els mamífers tenim programat genèticament un mecanisme per generar aprenentatge de situacions en què hi ha hagut perill, però algunes religions han modificat aquest mecanisme amb el sentiment de culpa, càstig, pecat..., i la clau és que d’aquesta mort accidental no se’n derivi un aprenentatge que ets culpable, ets dolent, mereixes càstig, sinó un aprenentatge de què puc fer millor la pròxima vegada perquè no em passi”, detalla Porcar.
Aquest treball de recuperació, precisa, serà més o menys complicat i lent en funció de si la persona autora de la mort va cometre alguna imprudència o no, si hi va tenir alguna responsabilitat. “En el cas de la mare que va moure indegudament el cotxe, la lliçó apresa és més dura, el preu de la imprudència és extremament alt, i això no vol dir que no es pugui recuperar, però sí que la inversió necessària per aconseguir-ho és més gran”, exemplifica la psicòloga.
Referent a això, González apunta que els dols per mort accidental tendeixen a complicar-se perquè la culpa és l’emoció més difícil d’elaborar i de metabolitzar i en aquests casos és molt present, fins i tot quan és irracional, quan no has fet res per causar la mort. I a més, diu, “són dols desautoritzats, l’autor no se sent legitimat per manifestar el seu dolor per la mort causada, ni per donar el condol a la família de la víctima, ni per tornar a ser feliç o manifestar eufòria, senten que no hi tenen dret, s’autoimposen una pena“.
La manera de treballar-ho, diu, és permetre’s connectar amb les emocions desagradables que apareixen (negació, ira, enveja, tristesa...) diàriament però tenir també un projecte, una connexió vital, i alternar moments negres amb altres de blancs, perquè no es torni tot gris, perquè l’apatia és
“A més del dol per la víctima han d’afrontar el dol per la persona que eren abans de l’accident”
una cosa habitual en persones que van ser responsables d’una mort accidental”.
Agrega que una altra conseqüència freqüent són dificultats per vincular-se emocionalment amb altres persones. “La culpa els fa sentir certa vergonya en la seva relació amb els altres, pensen que els rebutjaran, o que provocaran una cosa catastròfica”. Per evitar aquestes sensacions, assegura que és vital el suport de la família, de la parella i els fills. “Lluny d’evitar parlar del fet per por d’enfonsar-la, el sistema familiar ha d’ajudar que la persona pugui expressar el dolor, la ràbia...”, diu González. No obstant això, coincideix amb Porcar que aquest treball d’expressar, metabolitzar i pair el que ha passat és més fàcil amb ajuda d’un psicòleg especialitzat en dol i traumes, “perquè aquestes persones també tenen dret a ser cuidades i legitimar el seu patiment”.
De fet, assegura González, la seva experiència amb persones que accidentalment han matat algú –casos relativament comuns en accidents de trànsit– és que, a més del dol per la persona morta, han d’afrontar el dol per la persona que eren ells abans de l’accident, “perquè aquest esdeveniment canvia la seva percepció del món i dels altres, es cola la culpa, la por, i la seva vida també es modifica”.•