Una tragèdia sense perdó
La tràgica mort de la família vulnerable que vivia en un local ocupat a Barcelona ha deixat el mateix rastre de decepció que els casos anteriors. Retrets, crítiques polítiques i constatació que la tragèdia era evitable, segons tots els experts en matèria d’atenció social. No he sentit autocrítica per part dels responsables públics per no haver tret d’aquella ratera dos nens i els seus pares. Aquesta família mereix que els demanin perdó. Encara que sigui una disculpa pòstuma. Perquè la seva desgràcia ha estat causada per una inoperància oficial en cadena que hauria d’avergonyir més d’un ocupant dels despatxos oficials.
Els serveis socials coneixien perfectament la situació precària d’en Shaky, la Violeta i els petits Arsalan i Zhara. Sabien el periple que patien per la falta de papers que empeny aquestes víctimes a una espiral de marginació i els llança als braços de màfies que trafiquen amb la misèria. Aquestes màfies es beneficien d’un món submergit i tolerat perquè la solució és aparentment poc rendible a causa del fet que no s’analitza l’altíssim cost que suposa atendre aquest col·lectiu vulnerable cada vegada més nombrós.
La tragèdia de la plaça Tetuan de Barcelona amaga moltes problemàtiques que no caben en aquest article. Per això, em cenyiré a les màfies de l’ocupació, que mouen molts diners de milers de persones desesperades per falta d’habitatge. Les policies, les entitats socials i les administracions saben de l’existència d’aquestes bandes i també coneixen com funcionen fins a convertir-se en una indústria creixent.
L’operativa d’aquests reis de l’extorsió és simple. Se serveixen dels anomenats rastrejadors que es dediquen a buscar pisos o locals susceptibles de ser ocupats. Tenen una gran cartera d’adreces i tipologies d’habitatges. Paral·lelament, altres “empleats” freqüenten el submón de la marginació captant famílies o persones que necessiten empara. És la tradicional combinació de l’oferta i la demanda. Quan tenen clients, els demanen diners a canvi de les claus o l’accés a un habitatge assaltat i, en qüestió de minuts, col·loquen famílies senceres, si és possible amb menors, perquè sigui més difícil el desnonament. Se saben la llei fil per randa i fins i tot s’aprofiten de la força d’oenagés antidesnonament per allargar l’estada dels seus clients.
Però no només cobren dels necessitats, sinó dels propietaris o de les comunitats de veïns on hi ha els habitatges ocupats. Si l’“inquilí” arriba a pagar per l’ocupació entre 400 i 2.000 euros, segons el pis o la casa, els més interessats que es desallotgi abonen un rescat molt més gran, d’entre 4.000 fins a 10.000 o 12.000 euros. D’aquesta manera, els propietaris eviten un periple judicial llarguíssim i la conflictivitat comunitària. Així que duen a terme una col·lecta i paguen el segrest. Llavors, les màfies treuen els seus clients i els porten a un altre lloc ocupat per tornar a començar el procés. ¿Estranya ara que Catalunya lideri el rànquing de l’ocupació d’Espanya?
Així funcionen les màfies de l’ocupació de pisos: rastrejadors, captadors i dues línies d’ingressos