Mariscal i les infermeres en Mercedes
L’artista inaugura una exposició i reclama més escola i sanitat públiques
Javier Mariscal (València, 1950) observa el seu interlocutor amb la mirada lànguida, com de gos vagabund i savi que ha vist massa. Els cabells embolicats i el fum del cigarret que l’envolta reforcen la impressió. Tot i això, el seu discurs revela un Mariscal vitalista, sardònic, humanista, i nudista d’egolatria. Un desafiament per als creadors d’etiquetes. L’artista valencià acaba d’inaugurar una exposició amb 17 pintures inèdites a la sala Art Enllà de Barcelona. Totes, creades durant el primer estiu pandèmic a l’Empordà, on ara viu amb la seva dona. “No crec que aquesta comarca tingui res d’especial. Hi ha ocellets, s’hi veu la lluna, a la nit venen murris i es barallen, hi ha silenci .... Té un bon microclima, tot és a prop, hi ha un equilibri molt bonic entre el pagès que ha evolucionat en la tècnica i una xarxa de petits pobles medievals que continuen vius”.
Mariscal i Fernando Trueba treballen en una nova pel·lícula d’animació –seva és la nominada a l’Oscar Chico & Rita–, en què el paper ja no té cabuda. Tot el dibuix és digital. El creador de Cobi, dissenyador de La Gamba del Moll de la Fusta i dibuixant del logo d’Onda Cero tant fa servir el pinzell com l’iPad. “Últimament estic venent obres digitals en format NTC. Molts col·leccionistes volen la peça original”, explica amb la facilitat d’un youtuber.
No s’ha sentit mai al cim. Al contrari, explica que el seu talent és la pedra esquerra d’una bàscula romana: “Vaig néixer dislèctic en una família nombrosa en què tots eren molt lectors i hi ha músics i escriptors. Jo era una mica l’inútil; em costava de parlar i encara avui busco paraules als racons. A causa d’aquella sensació d’inferioritat em vaig agafar al dibuix”. El 2015 va confessar que s’havia arruïnat. Avui explica que va remuntar gràcies a bons clients i col·leccionistes com l’Arxiu Lafuente de Santander.
A Mariscal l’irriten alguns drames de la nostra societat acomodada: “Hauríem d’estar més satisfets. La gent va al Palau de la Música i al Razzmataz, paguen la seva entrada i aplaudeixen; el taxista no t’estafa i canvia d’emissora si l’hi demanes; hi ha escombriaires cada matí; aigua de l’aixeta que pots beure i no et mors... Què més vols?”. Dur amb la dreta espanyola i cosignant amb intel·lectuals d’esquerres d’un manifest contra el referèndum del procés, es fa incòmode per a molts. “M’agradaria que hi hagués més diners per a escoles i hospitals i veure les infermeres i les mestres de primària en Mercedes. M’encantaria que a les escoles no només hi hagi professors, sinó psicòlegs i científics. Sobretot, escola pública. I d’una puta vegada, el corredor mediterrani”.c
Dur amb la dreta espanyola i amb l’esdevenir del procés, es fa incòmode per a molts