En espera de la tercera
Ni tan sols ha fet quaranta anys i ja s’ha forjat un nom, una reputació i una carrera. Si no heu llegit les dues primeres novel·les de Karina Sainz Borgo, només puc insistir-vos que ho feu. Valen molt la pena.
La vaig conèixer primer com a periodista, tot i que no vaig arribar mai realment a tractar-la. Menuda i inquisitiva, en les rodes de premsa mirava directament als ulls mentre preguntava. Res d’interrogar amb el cap cot ni de parapetar-se a la llibreta o la pantalla del mòbil o l’ordinador. Ximpleries les justes... Era, en fi, una periodista intensa. Crec que encara ho és, ara que escriu en l’ABC les seves cròniques barbitúriques, però clar, Karina Sainz Borgo és avui dia sobretot una escriptora. I amb un èxit internacional a la seva esquena per la seva primera novel·la, Déu-n’hido.
Va aparèixer per Espanya després de deixar la seva Veneçuela natal amb vint i pocs anys i després d’escriure per a
Vozpópuli van arribar Zenda i ara l’ABC; és per això que jo estic ara esperant que formi part de l’elenc de la tercera d’
ABC, aquella pàgina que forma part de la història de la premsa a Espanya, i sobretot estic impacient perquè escrigui i publiqui la seva tercera novel·la. Ni tan sols ha complert quaranta anys –encara que ja camini a prop– i sens dubte ja podríem dir que s’ha llaurat un nom, una reputació i una carrera. Però no fa pinta que li agradin els afalacs, així que intentarem incomodar-la una mica...
El 2019 va publicar la seva primera novel·la, La hija de la española, en Lumen, que ja ha estat traduïda a més de vint llengües i que ha merescut elogis i algun premi. I és una novelassa, tot i que tingui poc més de dues-centes pàgines, una novel·la del desarrelament en què, amb una prosa envejable, cristal·lina i precisa, ens explica la història d’Adelaida –la seva aventura comença amb la mort i l’enterrament de la seva mare– i la seva marxa d’un lloc que, això triga a revelar-se al llibre, des del principi el lector avisat endevina que és Caracas, la ciutat on l’autora va veure la primera llum.
Intueixo que la seva primera novel·la té bastant d’autobiogràfica, com exigeix la tradició, però la veritat és que m’és igual si hi ha molt de la seva vida familiar o no. Perquè el que sí que hi ha és una sàvia i gairebé múrria manera d’alternar crueltat i tendresa, entremesclant-les d’una forma que fa que el llibre soni a profunda veritat mentre manté un estrany aire poètic, a estones irreal. La filla de l’espanyola era una veïna de la protagonista que li proporcionarà un visat i un passaport, una fugida a Espanya que és també un viatge de tornada reflex fosc i lluminós del que tants espanyols van fer cap aquell país d’oportunitats que va ser Veneçuela fa dècades. Hi ha, esclar, un rerefons social i polític darrere d’aquesta novel·la que li ha valgut, juntament amb algunes de les seves opinions i columnes, alguna fama de conservadora. Facin-se el favor de deslliurar-se de prejudicis i no barrejar els ous amb els cargols, perquè en realitat és igual quin règim polític o quin període concret de la història hi hagi darrere de la novel·la, perquè aquesta va més enllà. Sí, per descomptat, hi ha un teló de fons evident a mesura que avança el relat i és possible que la ideologia del lector influeixi en la percepció de la novel·la, però és que les coses són com són, i si abans els colombians o els espanyols emigraven a Veneçuela a la recerca d’una vida millor, doncs ara succeeix al revés. És així. I de nou el desarrelament, el reinventar-se i reiniciar la vida, més l’opressió de la violència i d’un règim més arbitrari i cec que simplement totalitari ajuden a construir una novel·la sobretot de dones que és també la d’una classe mitjana que desapareix i les certeses de la qual s’evaporen. En això entronca amb les inseguretats i pors de molts en aquests temps. I ho fa també amb les nostres bondats, que n’hi ha, i sens dubte els nostres anhels.
Si tenen la sort de no haver-la llegit encara, només puc insistir-los que ho facin. La novel·la val molt la pena. I deixem-lo allà.
Aquest mateix any que ara ja gairebé acaba, Karina Sainz Borgo ha donat a impremta la seva segona novel·la, El
tercer país. Com si l’èxit li hagués servit d’impuls i estímul.
El costum hauria volgut, per complir amb el relat canònic de la crítica, que la novel·la fos o més del mateix o directament criticable. Vaja, que després d’un esdeveniment com el que es va produir amb La hija de la española, el natural hauria estat poder dir que la segona novel·la és d’aprenentatge i que no ha complert les expectatives que la seva primera novel·la havia despertat, etcètera. Doncs desengany majúscul. La segona novel·la d’aquesta espanyola de Caracas és excel·lent. I ho aconsegueix malgrat una aposta de risc enorme, temerari.
És, sí, una altra novel·la de dones. En aquest cas dos, amb la mort i els ritus funeraris rondant tot el llibre que protagonitzen Angoixes, que vol arribar a aquell tercer país que és un cementiri en terra de ningú que regenta Visitació Salazar, un personatge que es queda als racons del cervell del lector, amb la seva combinació, una altra vegada, de compassió i comprensió davant un món hostil i cruel.
Hi ha un ressò claríssim, gairebé un homenatge, de Juan Rulfo i Pedro Páramo. I sí, cal tenir molt valor per mesurar-se amb els més grans, però és que Karina Sainz Borgo ha escrit una altra vegada un molt bon llibre que abunda en la part més dura d’una ficció llatinoamericana que ara puja cap aquelles fronteres on la vida no val res i els enterraments són cars. Però als morts cal enterrar-los. I si són els nostres morts i els vam estimar, cal honrar-los. No m’allargo més.
Vostès poden escollir entre les dues novel·les per quina volen començar a descobrir aquesta narradora que des d’avui té el que firma –segur que no estic sol– esperant la seva tercera novel·la. I les que vinguin.
‘La hija de la española’ ha estat traduïda a més de vint llengües i ha merescut elogis i premis
A ‘El tercer país’ puja cap aquelles fronteres on la vida no val res i els enterraments són cars