CRÍTICA DE POP
El prolífic Joan Pons va anunciar a la presentació de N.S.C.A.L.H., el seu últim disc com El Petit de Cal Eril, que després d’aquesta gira el grup es prendrà un merescut descans per desenvolupar altres projectes.
Va ser com una galleda d’aigua freda, acostumats a la seva hiperactivitat i a un crescendo creatiu que no semblava tenir límits. Ara, més que mai, es fa cert un títol que és l’acrònim de
No sabràs com acabarà la història.
Després de l’èxit aconseguit amb Energia fosca (2019) ho tenia difícil per superar-se, però el nou gir estilístic l’ha situat en una nova òrbita, més astral, tal com evidència Cauen les estrelles, la cançó més aconseguida i enganxosa d’un lot que inclou les seves primeres aproximacions a l’italià, amb la lànguida Non tornerai, que va comptar en directe amb la col·laboració de la seva correctora Valentina Risi, i al castellà en un Las cosas que creo ple d’una fragilitat pop que combina el sintètic amb les precises sanefes de la guitarra de Jordi Matas.
Les immersions que van fer en el passat van ser molt celebrades, com en el cas de Tot el que has estat, combinant atmosfera lounge galàctica amb desenvolupament instrumental psicodèlic, o l’exultant i lluminosa Sento omplint de bones vibracions la sala.
En canvi, les noves miniatures, Quan estic amb tu i Ara o mai, van passar sense pena ni glòria, sobretot comparades amb l’himne Amb tot que, tal com diu la seva lletra, realment dona ganes de viure.
La interpretació de N.S.C.A.L.H. li va servir a Pons per fer gala de veu vocoderitzada, en un to robòtic també molt adequat per a Com quan dormim. Quedava la festa del bis, una comunió total amb el seu jove públic que va vibrar amb El plor, Com puc saber el que penses, la versió en català del Close to me de The Cure i l’apoteòsica Som transparents, deixant clar que El Petit s’ha convertit en un gran del pop català●