Contra l’evidència, rebel·lia
Les conferències de premsa dels entrenadors després d’una derrota traspuen una càrrega dramàtica i cruel. És una crueltat estructural, heretada d’un sistema de comunicació que, en nom de l’atenció als aficionats, estableix que hagin de parlar abans i després dels partits, encara que això vulgui dir parlar fins a sis vegades en vuit dies. És el protocol de la maquinària voraç de l’espectacle, que, que jo sàpiga, només s’aplica a l’esport d’elit i a la política, que també viu en un deliri declaratiu permanent.
La reiteració converteix el to de l’entrenador a la sala de premsa en peça clau de la salut mental del club. En els últims anys el Barça ha ofert un catàleg divers d’estils comunicatius. Luis Enrique es blindava amb un menyspreu preventiu contra els periodistes. Valverde practicava el relativisme d’una sensatesa que el futbol no sempre assimila. Setién es refugiava en la ficció col·loquial i en el costumisme paternalista i Koeman apostava per una franquesa agresta, sense refinar.
Dissabte Xavi va haver d’adaptar el seu discurs a una realitat adversa a la qual ni el resultat ni la (no) progressió del joc ajudaven. La relació que s’estableix a la sala de premsa és desigual perquè gairebé sempre estan més afectats els entrenadors i els jugadors que els periodistes, que intenten transmetre les inquietuds i preguntes que farien els aficionats. Però, a diferència de l’aficionat, que pot optar per concedir a l’equip un marge de paciència, el periodista no pot anar pel món amb una indulgència sistemàtica ni abstenir-se de preguntar.
Del que va dir Xavi, me’n van quedar dues idees. Primera: que la manera com el Betis va marcar els ha deixat “enfadats, tristos i fotuts”. Segona: un diagnòstic més precís que les subordinades que intenten justificar-lo: “Hem de millorar”.
És una idea simple. Hi ha equips que només han d’amoïnar-se per desplegar el seu millor nivell a partir d’una certa estabilitat. El Barça, en canvi, parteix d’una vulnerabilitat esportiva i econòmica que l’obliga a forçar els elements intangibles (i paranormals) de l’actitud i l’espiritualitat, i, sobretot, a millorar molt i constantment. Xavi, que coneix perfectament la casa, la ciutat i el país, va ser ràpid a l’hora d’anticipar-se al titular de “S’ha acabat la flor”. Però, al marge dels rituals i la maldiença que imposa la lògica mediàtica, la dificultat rau a mantenir un sentit crític que sàpiga evitar la temptació del sensacionalisme o l’adhesió de trinxera. El problema és que, en la situació actual –i més encara després de perdre contra el Betis–, la realitat entesa amb un sentit ecumènic de l’objectivitat no és suficient.
Per sort, el futbol és tan absurd i ha demostrat tantes vegades que pot assimilar els girs de guió més impensables que fins i tot sabent que dimecres contra el Bayern el Barça té tots els números de la rifa per perdre, enlloc no està escrit que els culers hàgim de renunciar a pensar que potser es pot guanyar i aconseguir una mica més de temps. Contra tota lògica i fins a la propera decepció.
El Barça està obligat a millorar en tots els àmbits, i això demana temps