Ara de qui és la culpa?
El Barça es troba immers en una de les cruïlles més greus de les dues últimes dècades. Descartat per a la lluita per la Lliga, quan ni tan sols no s’ha assolit la meitat del campionat, demà passat es jugarà a Munic poder classificar-se per als vuitens de final de la Champions o, si no és capaç de derrotar el Bayern a domicili, una cosa que no ha succeït mai, començar a acostumar-se a veure els dimarts i els dimecres els partits de la màxima competició continental per la tele i els dijous a disputar l’Europa League, on quedarà el repte d’optar a guanyar-la per primer cop.
Dissabte, després de sumar dues victòries i un empat en tres partits que s’haguessin pogut perfectament haver perdut, es va encaixar contra el Betis la primera derrota des que Xavi dirigeix l’equip.
Va ser un partit que no es va merèixer perdre, però on la sort que havia acompanyat el de Terrassa, en aquesta ocasió, li va donar l’esquena. A hores d’ara, transcorregut un mes de la destitució de Koeman, dependre de l’atzar significa que les millores introduïdes no són suficients per encarar rivals d’un cert nivell.
Als que de manera obstinada van estar reclamant la destitució de Koeman caldria preguntar-los: ara a qui li donem la culpa? Perquè aquells que tan menyspreablement van humiliar, des de la presidència i determinats sectors del periodisme, el ros holandès, àvids de col·locar al lloc el seu protegit, no poden continuar argumentant amb el menyspreu que ho feien que Ronald era un entrenador mediocre al qual el Barça li venia gran i que la solució era a Qatar, on Xavi esperava pacient la més mínima ensopegada per desembarcar a Barcelona acompanyat d’un staff d’un munt de col·laboradors.
El discurs il·lusionant comença a decaure i tornem a la realitat que no és altra que el problema del Barça no és d’entrenadors, després d’haver-ne desfilat quatre en els dos últims anys, sinó de jugadors que han anat envellint sense que se’ls hagi trobat el relleu adequat, mentre gaudeixen d’uns salaris altíssims, a causa de la irresponsable gestió de Bartomeu, que va deixar el club en mans d’una plantilla descompensada i amb un cost impossible d’assumir. A sobre a l’estiu, de la nit al dia, es va decidir desprendre’s de Messi, sense tan si més no esgotar al màxim les opcions de retenir l’astre argentí, quan encara quedaven vint-i-cinc dies llargs per al tancament del mercat. I sense Leo, el crac que ho resolia tot gràcies a garantir un mínim de trenta gols per temporada, el Barça navega a la deriva.