La Vanguardia (Català)

Els mons de ficció, reunits en un llibre

Un llibre recorre deu regions creades en novel·les que ara formen part del món real

- XAVI AYÉN

Macondo, Región, Vigata, Yoknapataw­pha, Comala, Santa María, la Terra Mitjana... Són menys reals aquests llocs que Nova York, Casablanca o Hong Kong? Fins on arriba el poder de la ficció en la geografia i a les nostres ments? Deu escriptors i d’altres tants fotògrafs s’ho plantegen en l’acabat de publicar Regiones imaginaria­s. En busca de los lugares míticos de la literatura

(Menguantes), un viatge literari i gràfic a aquests llocs, que, en realitat, sí que existeixen.

L’últim premi Nobel de literatura, el tanzà Abdulrazak Gurnah, ambienta bona part de la seva novel·la Paradís a la multicultu­ral ciutat imaginària de Kawa, descrita amb tota mena de detalls, fins al punt que molts dels seus lectors la busquen a Google Maps, i algun crític despistat ha afirmat que la coneix. Així mateix, en molts països hi ha una forta indústria turística basada en els llocs imaginaris: el Carib de García Márquez, la Sicília de Camilleri, el Mississipí de Faulkner... O els mateixos turistes que venen a Barcelona a fer la seva ruta Ruiz Zafón, amb el Cementiri dels Llibres Oblidats (tot i que l’autor va dir que es va inspirar en un lloc de Califòrnia).

Els periodiste­s Luis Fernández Zaurín i Bernardo Gutiérrez han

coordinat el volum, en què han participat autors com Enrique Vila-Matas, Gabi Martínez, Use Lahoz o Álvaro Colomer o fotògrafs com Sandra Balsells, Kim Manresa o Guillermo Barberá. La majoria s’han desplaçat als llocs, ja que els criteris eren que l’enclavamen­t imaginari havia de tenir algun ancoratge al món real, “cosa que ens ha fet descartar, per exemple, el Mórdor d’El senyor dels anells”.

La més famosa de totes les destinacio­ns és, sens dubte, Macondo. Bernardo Gutiérrez, quan el projecte era encara incipient, es va trobar amb el mateix Gabo a l’Havana i van poder comentar els seus viatges: “Jo cobria un aniversari de la revolució cubana, vaig estar sopant i xerrant amb ell en un hotel, ell era amb gent del productor Roures. Em va dir: ‘Si has anat a Aracataca, vas trobar Macondo’. ‘Però ho vaig veure també en altres llocs’. ‘Quins?’, em va preguntar. ‘Sobretot a Ciénaga, més viva i agitada’. Va riure: ‘Sí, sí, Ciénaga també’. Tot el Carib colombià reivindica ser Macondo”. Un dels seus cicerones va ser el músic Fabián Vega, “que ha llegit quinze vegades Cien años de soledad. La ficció substituei­x la realitat, rius i ciutats canvien de nom, i un munt de gent més o menys llunàtica diuen que són personatge­s de la novel·la. Jo vaig estar amb Aureliano Segundo, el parrandead­or, un paio amb un acordió que em va presentar la seva àvia Úrsula i amb un altre tipus abillat amb un bombí que portava un maletí amb molts contes escrits a mà, se- gons ell material autèntic rebutjat de la versió final de Cien años de

soledad. I vaig llegir multitud d’articles de premsa sobre la famosa matança de les bananeres que barregen veritat i ficció, a la novel·la hi ha més de 3.000 morts, xifra que es repeteix com a veritat, quan en realitat hi va haver una mica menys de cent víctimes”.

“Al Carib colombià els llocs canvien de nom i molta gent diu que surt a la novel·la de Gabo”

La segona zona més coneguda és la Vigata del comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, de la qual s’ocupa Valentino Necco. Es troba a la província siciliana d’Agrigent. Montalbano viu davant el mar, en una casa al fictici barri de Marinella, semblant a la platja de Punta Secca.

En alguns casos, l’extrema concreció dels mapes dibuixats per González Macías es basa en dades: Faulkner va dibuixar dos mapes de Yoknapataw­pha (va firmar ‘Únic amo i propietari’). En d’altres, hi ha més llibertat creativa, com a Región (capítol d’Álvaro Colomer), d’on Juan Benet va apuntar coses com que era un paisatge “que no recorda l’odi, però atresora la rancúnia”, un desert entre “depression­s monstruose­s i penya-segats de color d’elefant” i prades “per on es diu que pastura una estranya raça salvatge de cavalls nans”.

La majoria d’escrits són cròniques, tot i que Chika Unigwe s’acosta a la Umuofia del nigerià Chinua Achebe amb un conte, i Enrique Vila-Matas és l’únic que no només parla d’una regió inventada, Babàkua, sinó que s’inventa la mateixa autora d’aquella ficció, la cubanoport­uguesa María Lima Mendes, personatge de la seva novel·la Bartleby y compañía.

Chelo Alvarez-Stehle viatja a la Yoknapataw­pha de Faulkner; Use Lahoz, a la Santa María d’Onetti; i Elisa Reche, a la Malgudi de R.K. Narayan. Els fotògrafs són, a més dels esmentats, Guillermo Barberà, Óscar Bonilla, Marta Calvo, Albert Ferrer, Jaime León, Daniel Loewe, Patricia Martisa i Rex Miller.

Hi ha altres llibres que s’han ocupat del tema, entre els quals el

Diccionari­o de lugares imaginario­s d’Alberto Manguel o el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, de Joan-Lluís Lluís. Gabi Martínez, que ja havia perseguit bèsties imaginàrie­s al seu llibre Animales invisibles, ha viatjat ara al Hudaib d’Abd alRahman Munif. Explica que és un lloc “molt basat en la realitat de territoris àrabs que, amb l’arribada del petroli, es van lliurar al dòlar, i l’autor enalteix els resistents. Jo em vaig trobar amb molts beduïns que treballave­n de policia, preferien el mode de vida dels Estats Units al tradiciona­l. Un d’ells era familiar d’un guia de Lawrence d’Aràbia”.

Luis Fernández Zaurín –que es va ocupar de la Comala de Rulfo– creu que “l’ésser humà necessita tocar les coses i fer-les aterrar en la realitat, ‘Aracataca-Macondo’, diuen els cartells. Envaï el real amb la imaginació, forma part de la nostra naturalesa”.

Vila-Matas, Gabi Martínez, Sandra Balsells o Kim Manresa, entre els autors que hi viatgen

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain